Manresa Calidoscopi en aquesta ocasió vol fer un repás a com es viu la Setmana Santa a la nostra ciutat desde el punt de vista religiós i de cultura popular. Actualment la Setmana Santa a la ciutat torna a tenir elements característics d'aquesta com els Armats i la processó de Divendres Sant. Però fins fa vuit anys la Setmana Santa a la ciutat havia quedat gairebé completament reclosa a l'interior dels temples religiosos. Els anys 70 les dues processons que es celebraven a la ciutat ( Rams i Divendres Sant) i el cos d'Armats van anar entrant en decadència fins a desaparèixer. Aquest tipus de manifestacions no van adaptar-se del tot al canvi de societat que es produia en aquells moments i en el cas manresà van desaparèixer del tot. Però situant-nos a nivell nacional, i amb el pas dels anys, moltes ciutats o pobles com, per exemple, Tarragona, Girona o Verges han sabut mantenir i revaloritzar aquestes manifestacions. El fet tractar les manifestacions de Setmana Santa, no només com a acte religiós sino també com a element d'interés cultural o turístic ha donat nova vida a aquestes celebracions. Tot i la baixada de la pràctica religiosa cristiana milers de persones veuen la silenciosa baixada de papotes de les escales de la catedral de Girona. O els passos amb artístiques escenes de passió recorrent els bonics carrers del barri vell de la ciutat. La part vella de Tarragona és un formiguer de gent veient la curiosa escena de veure desfilar els armats romans al voltant de les antigues ruines romanes de Tarraco. Són ciutats on l'acte en si i el seu entorn físic es conjunten a la perfecció. D'altra banda també és significatiu observar les multitudinaries processons de l'Hospitalet on el fervor d'arrels andaluses per la setmana santa hi és ben present. Tot això en una societat que es declara laica.
Però tornem a Manresa. Tota aquesta conjuntura va fer decidir a gent vinculada a la Seu de Manresa i sobretot a l'historiador Jaume Pons a recuperar la tradició de la Setmana Santa a la ciutat. Però un altre col·lectiu va acabar de donar l'empenta definitiva cap a la recuperació. Gent de la casa d'Andalusia tenia al cap desde feia anys el projecte de fer una processó per poder treure al carrer l'ídol més estimat pels andalusos: La"Esperanza Macarena". El que hagues estat normal a una ciutat com Manresa, fer una processó per cada cantó no es va complir. D'aquesta manera es van unir dues tradicions religioses: la de la tradicional processó celebrada a Manresa i la d'arrels andaluses vinguda amb l'inmigració.
Així donçs, l'any 2000, va sortir un altre cop la processó de la Seu, amb un recorregut més curt i una organització encara poc definida. La resposta de públic va ser massiva, una quantitat de gent que va sorprendre als mateixos organitzadors i que en va assegurar la contínuitat. Tot i així desde certs sectors es va críticar l'excés de protagonisme i excés de parafernàlia de la part andalusa. L'excés de saetes tant programades com espontanies i el fet que la comitiva es parés a excessivament a escoltar-les tallava el ritme de la resta de la processó. De fet això era ben normal ja que gairebé la meitat de la processó l'ocupava l'entusiasta confraria de la Macarena, veritable motor de la nova processó. Tot i així en anys següents s'ha anat reequilibrant i s'ha millorat l'organització de tota la processó creant noves confraries i afegint algún pas més fet que ha portat a una estabilització i consolidació d'aquesta processó. Actualment podem dir que el protagonisme de la processó se l'enduen els Armats de Manresa i els seu magnífic vestuari que són un dels elements més pintorescos tant per grans com petits. I el pas de la Macarena per ser portat a pes, per la seva decoració carregosa i per l'entregat i actiu públic que té disposat a aplaudir de seguida que es presenti l'ocasió.
Però la pregunta que vol plantejar Manresa Calidoscopi és la següent: la nostra processó actualment es pot equiparar a les de llocs com Girona o Tarragona en el sentit de bellesa, força i qualitat? La resposta és clara, obvia i evident: no. No ho és ara ni ho era gaire abans de desaparèixer els anys 70. La qualitat artística dels seus passos és baixa com la quantitat, la gent que hi participa no és tant màssiva com per fer-ne una processó de referència i l'entorn per el qual passa és ple d'obres, està degradat o simplement no té cap mena de "feeling" ni conjunció amb la processó. Fet que ens porta a unes conclusions que no ens permeten ser ambiciosos: la processó manresana no pot generar gaire interés artístic ni cultural. Això comporta que els manresans no se'n puguin sentir excessivament orgullosos i que, de retruc, no ens visiti gaire gent de fora ( com si fos la fira de l'Aixada) que és el que interessa.
Lluny de voler ser això una crítica destructiva, si que segurament seria possible arribar a un terme mig que la convertís de totes totes en la processó de referència a la Catalunya Central com de fet ja comença a ser en un entorn comarcal on no hi han gaires manifestacions d'aquest tipus. Fent-la més gran, recuperant-ne alguns elements i que el seu entorn físic principal, el barri antic, estigués més cuidat. Cal dir que turísticament i culturalment la setmana santa a llocs com Girona o Tarragona dóna beneficis en diferents sentits (i no en el religiós precisament) Però ja és un gran pas que fa set anys es recuperés una processó amb una llarga història. De fet era estrany que una ciutat de la nostra mida no tingués processó i que un poblet com el Pont de Vilomara si. El futur i el que pugui representar per la ciutat ho dirà la gent. Potser sembla que no caldria refelxionar gaire entorn d'això, però la celebració de la Setmana Santa també forma part de la ciutat.
Però tornem a Manresa. Tota aquesta conjuntura va fer decidir a gent vinculada a la Seu de Manresa i sobretot a l'historiador Jaume Pons a recuperar la tradició de la Setmana Santa a la ciutat. Però un altre col·lectiu va acabar de donar l'empenta definitiva cap a la recuperació. Gent de la casa d'Andalusia tenia al cap desde feia anys el projecte de fer una processó per poder treure al carrer l'ídol més estimat pels andalusos: La"Esperanza Macarena". El que hagues estat normal a una ciutat com Manresa, fer una processó per cada cantó no es va complir. D'aquesta manera es van unir dues tradicions religioses: la de la tradicional processó celebrada a Manresa i la d'arrels andaluses vinguda amb l'inmigració.
Així donçs, l'any 2000, va sortir un altre cop la processó de la Seu, amb un recorregut més curt i una organització encara poc definida. La resposta de públic va ser massiva, una quantitat de gent que va sorprendre als mateixos organitzadors i que en va assegurar la contínuitat. Tot i així desde certs sectors es va críticar l'excés de protagonisme i excés de parafernàlia de la part andalusa. L'excés de saetes tant programades com espontanies i el fet que la comitiva es parés a excessivament a escoltar-les tallava el ritme de la resta de la processó. De fet això era ben normal ja que gairebé la meitat de la processó l'ocupava l'entusiasta confraria de la Macarena, veritable motor de la nova processó. Tot i així en anys següents s'ha anat reequilibrant i s'ha millorat l'organització de tota la processó creant noves confraries i afegint algún pas més fet que ha portat a una estabilització i consolidació d'aquesta processó. Actualment podem dir que el protagonisme de la processó se l'enduen els Armats de Manresa i els seu magnífic vestuari que són un dels elements més pintorescos tant per grans com petits. I el pas de la Macarena per ser portat a pes, per la seva decoració carregosa i per l'entregat i actiu públic que té disposat a aplaudir de seguida que es presenti l'ocasió.
Però la pregunta que vol plantejar Manresa Calidoscopi és la següent: la nostra processó actualment es pot equiparar a les de llocs com Girona o Tarragona en el sentit de bellesa, força i qualitat? La resposta és clara, obvia i evident: no. No ho és ara ni ho era gaire abans de desaparèixer els anys 70. La qualitat artística dels seus passos és baixa com la quantitat, la gent que hi participa no és tant màssiva com per fer-ne una processó de referència i l'entorn per el qual passa és ple d'obres, està degradat o simplement no té cap mena de "feeling" ni conjunció amb la processó. Fet que ens porta a unes conclusions que no ens permeten ser ambiciosos: la processó manresana no pot generar gaire interés artístic ni cultural. Això comporta que els manresans no se'n puguin sentir excessivament orgullosos i que, de retruc, no ens visiti gaire gent de fora ( com si fos la fira de l'Aixada) que és el que interessa.
Lluny de voler ser això una crítica destructiva, si que segurament seria possible arribar a un terme mig que la convertís de totes totes en la processó de referència a la Catalunya Central com de fet ja comença a ser en un entorn comarcal on no hi han gaires manifestacions d'aquest tipus. Fent-la més gran, recuperant-ne alguns elements i que el seu entorn físic principal, el barri antic, estigués més cuidat. Cal dir que turísticament i culturalment la setmana santa a llocs com Girona o Tarragona dóna beneficis en diferents sentits (i no en el religiós precisament) Però ja és un gran pas que fa set anys es recuperés una processó amb una llarga història. De fet era estrany que una ciutat de la nostra mida no tingués processó i que un poblet com el Pont de Vilomara si. El futur i el que pugui representar per la ciutat ho dirà la gent. Potser sembla que no caldria refelxionar gaire entorn d'això, però la celebració de la Setmana Santa també forma part de la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada