Manresa Calidoscopi no es pot estar de recordar els 15 anys de l'obertura dels Jocs Olimpics de Barcelona 92.
Tot i que avui no parlem de Manresa també es important parlar d'una ciutat que gràcies a un esdeveniment com aquest va recuperar l'autoestima. En una ciutat com Manresa on hi ha una evident falta d'autoestima és interessant veure i recordar aquest procés de ciutat extraordinari que va suposar no només un canvi físic i un reconeixement internacional sino sobretot una pujada espectacular d'autoestima i del sentiment positiu dels barcelonins cap a la seva ciutat. Una pujada d'autoestima que ens convindria, i molt, als manresans.
Però no és només això. Recordar els Jocs Olímpics de Barcelona es pensar sobretot un dels seus moments més algids que van donar més orgull a la ciutat: la cerimonia d'obertura. Un acte fet expressament per televisió seguit per milions de persones que es va mostrar nou i diferent. El videoclip d'imatges previ a la retransmissió amb la la canço Barcelona cantada per Mercuri i Caballé, l'increïble vestuari, l'emoció de la música de tenores de Carles Santos, la intervenció de la Fura dels Baus, la mítica salutació gegant Hola... Una explosió artística de creativitat i imaginació que va sorprendre a molts i que encara emocionona a molts.
Mirar moments d'aquesta cerimonia genera igualment una melancolia i una tristesa poc saludable al comparar aquells dies en que Barcelona va ser al centre de les mirades internacionals. Barcelona ara té un lloc dins el món, és molt més coneguda. Però en canvi ha guanyat masses turistes i ha perdut personalitat, ha perdut influència i poder econòmic. I sobretot es comença a fer evident, com en el conjunt de Catalunya, que té un retràs d'infraestructures per connectar-la amb altres territoris a causa del poc influent poder polític que té a Espanya i que fan la ciutat menys competitiva.
A canvi l'ajuntament ha volgut continuar funcionant a cop d'esdeveniment però les següents vegades aquesta estratègia ja no li ha funcionat. Aquest sentiment de tristesa o de pensar que aquells temps van ser millors es fa aquests dies més evident en una ciutat que ha patit una greu apagada de llum i que té una vida política avorrida. Dies com avui fan mirar a un passat desde un present per molts incòmode. La ciutat no té reptes clars i es mou en la frustració.
Manresa i Barcelona són ciutats properes però diferents en molts sentits, no només físics. L'exemple d'uns Jocs Olímpics per apujar l'orgull de ciutat és un exemple llunyà i poc comparable aquí. Però cal veure que els reptes de ciutat, els actes col·lectius i el sentiment de ser vius, de fer sentir especials als ciutadans fan apujar l'autoestima i les ganes de treballar i millorar el lloc on es viu.
Tot i que avui no parlem de Manresa també es important parlar d'una ciutat que gràcies a un esdeveniment com aquest va recuperar l'autoestima. En una ciutat com Manresa on hi ha una evident falta d'autoestima és interessant veure i recordar aquest procés de ciutat extraordinari que va suposar no només un canvi físic i un reconeixement internacional sino sobretot una pujada espectacular d'autoestima i del sentiment positiu dels barcelonins cap a la seva ciutat. Una pujada d'autoestima que ens convindria, i molt, als manresans.
Però no és només això. Recordar els Jocs Olímpics de Barcelona es pensar sobretot un dels seus moments més algids que van donar més orgull a la ciutat: la cerimonia d'obertura. Un acte fet expressament per televisió seguit per milions de persones que es va mostrar nou i diferent. El videoclip d'imatges previ a la retransmissió amb la la canço Barcelona cantada per Mercuri i Caballé, l'increïble vestuari, l'emoció de la música de tenores de Carles Santos, la intervenció de la Fura dels Baus, la mítica salutació gegant Hola... Una explosió artística de creativitat i imaginació que va sorprendre a molts i que encara emocionona a molts.
Mirar moments d'aquesta cerimonia genera igualment una melancolia i una tristesa poc saludable al comparar aquells dies en que Barcelona va ser al centre de les mirades internacionals. Barcelona ara té un lloc dins el món, és molt més coneguda. Però en canvi ha guanyat masses turistes i ha perdut personalitat, ha perdut influència i poder econòmic. I sobretot es comença a fer evident, com en el conjunt de Catalunya, que té un retràs d'infraestructures per connectar-la amb altres territoris a causa del poc influent poder polític que té a Espanya i que fan la ciutat menys competitiva.
A canvi l'ajuntament ha volgut continuar funcionant a cop d'esdeveniment però les següents vegades aquesta estratègia ja no li ha funcionat. Aquest sentiment de tristesa o de pensar que aquells temps van ser millors es fa aquests dies més evident en una ciutat que ha patit una greu apagada de llum i que té una vida política avorrida. Dies com avui fan mirar a un passat desde un present per molts incòmode. La ciutat no té reptes clars i es mou en la frustració.
Manresa i Barcelona són ciutats properes però diferents en molts sentits, no només físics. L'exemple d'uns Jocs Olímpics per apujar l'orgull de ciutat és un exemple llunyà i poc comparable aquí. Però cal veure que els reptes de ciutat, els actes col·lectius i el sentiment de ser vius, de fer sentir especials als ciutadans fan apujar l'autoestima i les ganes de treballar i millorar el lloc on es viu.
1 comentari:
M'hagués agradat que Barcelona no hagués acollit els Jocs Olímpics, per motius que serien llargs d'explicar.
Cal dir -però- que aquest edeveniment realment va significar una important cita en la història de Catalunya i Barcelona.
A propòsit, he vist en Samaranch per la tele i l'home no envelleix. No hi ha res com que et sobrin els milions, no?
Publica un comentari a l'entrada