A partir dels anys 40, Manresa va començar a recuperar-se econòmicament de tot el trasbalç que havia suposat la guerra civil. Just en aquests anys també va començar una forta onada d'inmigració espanyola. Aquest gran volum d'inmigrants, vingut majoritàriament del sud d'Espanya, va anar arribant fins l'any 1956. Per allotjar tota aquesta massa de nouvinguts es van començar a urbanitzar terrenys més barats a la perifèria de la ciutat. Així van sorgir nous barris de cases autoconstruïdes com, per exemple, la Mion. Però algunes institucions també van promoure grups d'habitatges econòmics a les perifèries de Manresa. Un dels primers grups d'habitatges van ser les " cases de xocolata ", promogudes per l'ajuntament de Manresa. Aquestes cases, de topònim popular, es troben situades just darrera de l'antic recinte de la Fàbrica Nova i el Parc de Sant Ignasi. A aquests primers polígons d'habitatges el van seguir anys més tard els de la Sagrada Familia o, més modernament, els de la Font dels Capellans o la Balconada.Segons diuen l'arrel del topònim "cases de xocolata" rau en el fet que durant molts anys les façanes d'aquests edificis van tenir un aspecte brut i fosc. Aleshores la inacabable i llaminera imaginació popular va associar aquestar foscor amb la xocolata. Així, arreu de la ciutat, són conegudes com a cases de xocolata. D'altra banda, fa pocs anys, aquestes cases van abandonar el seu aspecte gris i fosc per unes renovades façanes pintades de groc clar. Un aspecte nou i ràdicalment diferent que no impedeix que aquest popular topònim encara tingui ús en determinats sectors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada