4.9.07

ELS TEMPLES PERDUTS

Manresa sovint no ha tingut mai gaire sort a l'hora de conservar del seu patrimoni. A vegades per deixadesa i poca consciència dels mateixos manresans i a vegades per atacs provocats per guerres d'abast molt més ampli que el local. Però en aquest article volem parlar d'un dels capítols més dolorosos i convúlsos de pérdua de patrimoni que ha patit la ciutat. Un capítol negre per l'art manresà que es va desenvolupar durant la terrible guerra civil de 1936-39, la perdua de set esglésies manresans d'un valor artístic incalculable. Són els temples perduts.

Manresa durant la guerra civil es trobava en el bandol republicà. En aquells dies d'agitació i desordre popular l'Ajuntament republicà de la ciutat va perdre gran part del control sobre la ciutat. Aquest descontrol per part de l'Ajuntament va ser aprofitat per un nou òrgan creat per les faccions més revolucionaries del bàndol republicà: el Comité Revolucionari i Antifeixista de Manresa. Aquest comité, que va pendre el control i el poder d'acció, estava format sobretot per organitzacions obreres amb un marcat sentiment anticlerical. La lluita antifeixista tenia en les institucions i estaments religiosos un dels seus principals blancs.

I aquesta actitud va permetre al Comite Antifeixista, que actuava com volia i en marges de dubtosa legalitat, acordar i aprovar l'enderrocament de gairebé totes les esglésies de Manresa. Una decisió amb dos vessants. Per una banda es venia aquesta decisió com l'oportunitat de donar feina a un gran nombre d'aturats, els quals ensorrarien les esglésies a canvi d'un sou i que també treballarien en la construcció de noves obres públiques com la cobertura del torrent de Sant Ignasi o el nou pont de la Reforma. Però d'altre banda hi havia el desig, molt més fort, que en nom de la revolució s'esborrés tot símbol religiós sinònim d'imposició feixista.

Abans de l'autorització dels enderrocaments grups incontrolats ja havien entrat a les esglésies en els inicis de la guerra robant-ne i destruint-ne mobiliari artístic del seu interior. Apart d'això també es van organitzar algunes fogueres al davant de les esglésies per cremar-ne mobiliari i elements artístics que en treien. Tot i així algunes persones i entitats van poder salvar alguns dels objectes de la crema i destrucció.

Poc després, a finals d'estiu de la tardor de 1936, es van aprovar els enderrocaments de totes aquestes esglésies i es van organitzar les anomenades brigades d'atur forçós amb els treballadors que havien de executar aquests enderrocaments. La posició de l'Ajuntament va ser dramàtica ja que s'oposava als enderrocaments però no podia fer res per aturar-los ja que no tenia capacitat d'acció davant el Comite Antifeixista. A més a més el consistories veia obligat a pagar els sous dels treballadors que ensorraven les esglésies. El finançament de l'enderroc de les esglésies va arruinar l'Ajuntament. El fet que el consistori s'hagues quedat sense diners va provocar que els enderrocaments quedessin aturats per no poder pagar els treballadors però de les esglésies ja gairebé només en quedava runa.



En els primers temps ni els mitjans de comunicació de la ciutat ni personalitats destacades van atrevir-se a condemnar aquesta retallada del patrimoni ja que s'hagués pogut interpretar com un suport al bàndol feixista i hi havia por a les represalies. Però un cop acabats els enderrocs si que es va començar a críticar tot el que havia passat però, aleshores, ja era massa tard. Apart dels mitjans de comunicació són importants com a testimoni escrit de tot això les memòries de Lluís Rubiralta.


Concretament van ser enderrocades l'església del Carme, l'església de Sant Miquel del mateix carrer, l'església de Sant Pere Martir (a l'actual plaça de Sant Domènec), l'església i convent de les Caputxines (al carrer Talamanca), l'església de Sant Bartomeu (al costat de l'actual casal de les Escodines), l'església i convent dels Caputxins i el complex ignasià format per l'església de Sant Ignasi , la capella de El Rapte i l'hospital medieval de Santa Llucia que es trobaven a la plaça de Sant Ignasi, a les Escodines. Apart d'això cal apuntar que, en canvi, l'església de la Cova se'n va salvar sense rebre cap mena de pillatge ni incendi. També se'n van salvar esglésies meors com Sant Andreu o Montserrat. Uns temples dels quals Manresa Calidoscopi preten parlar en propers articles. El balanç de patrimoni artístic perdut va ser esgarrifós canviant de manera notable el paisatge. Un capítol apart mereix la basílica de la Seu que, tot i que va ser amenaçada pels enderrocaments, finalment va sobreviure gràcies a una campanya de salvament.

El balanç de patrimoni artístic perdut va ser esgarrifós canviant de manera notable el paisatge i skyline més genuí que la ciutat conservava desde feia segles. Una vergonyosa perdua col·lectiva en una ciutat que podia presumir de tenir uns grans temples, apart de la Seu, que més enllà de la funció eclesiàstica constituïen un tresor artístic incalculable. Recordar aquesta inmensa pèrdua hauria de servir per cuidar i conservar amb la màxima rigurositat el patrimoni que encara queda avui. Per desgràcia, encara avui, a Manresa no sempre es cuida com cal el patrimoni artístic.