29.11.07

LA PUJADA DEL CASTELL

Manresa Calidoscopi parla en aquest article d'un carrer de l'entorn de la muntanya de Puigterrà ( o popularment dita també del Castell ) que té una personalitat diferenciada de la resta de carrers de la zona: la pujada del Castell. Aquest carrer té un recorregut paral·lel al de la carretera de Vic. Comença al carrer Circumval·lació i acaba a la carretera de Vic.

La particularitat i, també, l'encant d'aquest carrer resideix en el fet que s'hi alternet els blocs de pisos amb els jardins. Hi ha tota una part del carrer, la més propera a la muntanya del castell, que té les cases enretirades cap a la muntanya. El fet de que siguin més enrere ha provocat que hi hagi un bon tros de terreny al davant amb jardíns. Una morfologia de carrer del tot tradicional en aquest barri nascut fa forces decàdes.

Així, doncs, aquesta és la partícularitat més gran d'aquest carrer desde que existeix. Un vial tranquil i ple de jardíns al costat d'un carrer tant cèntric i amb tant trànsit com és la carretera de Vic.

En alguns jardins s'alterna el verd amb el vial d'entrada del cotxe fins al parking de l'edifici. Un vial que acaba sent una via enjardinada. En canvi hi han altres cases que no tenen entrada per a cotxe i acaben creant passadissos vegetals. Amb plantes al voltant i enfiladisses. En alguna casa el recorregut de la reixa del carrer fins a l'edifici acaba sent una mena de petit bosc o selva.

De fet sembla ser que segons les ordenances municipals pensen en protegir el particular paisatge d'aquest carrer ja que obliguen a construïr les cases uns metres enrere tot obligant a deixar espai lliure al seu davant. Llastima que en algunes cases aquest recorregut acabi sent cada vegada més un recorregut poc verd i molt ple de ciment.

Malgrat tot, el carrer de la Pujada del Castell, encara conserva aquest aire mixte de ciutat jardí. Uns jardins previs al gran jardi que es pot trobar pujant dalt del turó de Puigterrà o del Castell i passejar per l'inmens parc que hi ha.

28.11.07

LA GRUA DE LA PLAÇA MAJOR, UN NOU NADAL, ENTRE NOSALTRES

Les obres per fer els nous accessos a les diferents plantes de l'edifici antic de l'Ajuntament provoquen que faci falta col·locar una altíssima grua per poder portar els materials cap a la part de darrera de l'edifici. Una grua que embruta de manera evident la perspectiva de la façana de l'Ajuntament i de la plaça Major en general. Un peatge necessari ja que es imposible fer arribar els materials per l'estret carrer de la Baixada dels Jueus. Malgrat tot, és un peatge que s'allarga massa ja que fa temps que aquestes obres haurien d'haver acabat.

Una grua que, un nou Nadal, presidirà aquest espai. De fet, ja no ve d'aquí, ja que ho ha fet amb els actes més emblemàtics que es fan a la plaça a l'estiu, durant la Festa Major. Així doncs aquest Nadal la grua serà, de nou, el particular pessebre que presidirà la Plaça Major.

27.11.07

EL DESAPÀREGUT COMPLEX IGNASIÀ DE L'ANTIC RAPTE I L'ESGLÉSIA DE SANT IGNASI



Manresa Calidoscopi dedica una série d'articles dedicats als temples perduts durant la guerra civil de 1936-39. Aquest cop l'espai d'aquest bloc es dedica a recordar la desapareguda església de Sant Ignasi i l'antiga capella de Santa Llucia i del Rapte.

Aquest complex ignasià s'aixecava a l'actual plaça de Sant Ignasi, ben diferent de l'aspecte actual. Eren uns temples religiosos que marcaven l'entrada al barri de les Escodines.
La part més antiga corresponia a l'antic hospital medieval de Santa Llucia. En els seus baixos existia una capella gòtica dedicada a Santa Llucia. Al vestíbul d'aquest hospital és on, segons la tradició, Sant Ignasi de Loiola, va tenir un llarg estat d'inconsciència que es va anomenar popularment "el rapte". Per això al vestíbul de l'hospital, adjacent a la capella de Santa Llúcia, i al damunt del mateix terra on va jaure Sant Ignasi s'hi va habilitar, al segle XIX, una altre petita capella amb una imatge de Sant Ignasi estirat patint l'anomenat "rapte". Al llarg del segle XVIII, els jesuïtes, de la companyia de Jesús que va fundar Sant Ignasi van adquirir l'antiga capella i l'hospital per gestionar l'espai tot recordant la memòria del sant fundador de la companyia.

Aleshores els jesuïtes van decidir ampliar el complex. Van construïr una gran església barroca dedicada a Sant Ignasi a tocar de la petita capella de Santa Llúcia. I més tard van construïr el col·legi de Sant Ignasi, actual seu del Museu Comarcal de Manresa. L'església de Sant Ignasi va ser consagrada el 1820 i s'hi van fer diverses millores el 1908. En resum, un gran complex religiós dedicat a la memòria de l'estada de Sant Ignasi a Manresa.

Però l'any 1936, el Comité Antifeixista també va ordenar l'enderroc de l'església de Sant Ignasi, la capella de Santa Llúcia i del Rapte i l'antic hospital medieval de manera que en poc temps va desapareixer tot quedant un gran solar.

Un cop ensorrat tot els jesuïtes van decidir no reconstruïr l'església de Sant Ignasi. I uns anys més tard van construir en el seu lloc la Sala Loiola, actualment Sala Ciutat desde que els jesuïtes van cedir-la a l'Ajuntament. En canvi la capella de Santa Llucia i el Rapte es van decidir reconstruïr per l'alt valor simbòlic que tenien aquells espais.

L'actual edifici del Rapte, tocant a la Sala Ciutat, va ser construït els anys 50 exactament en el lloc on era anteriorment. El seu interior està inspirat en l'anterior edifici i el constitueixen la nova capella de Santa Llúcia, d'estil gòtic com l'anterior, i El Rapte, un gran vestíbul amb Sant Ignasi estirat damunt el terra on va tenir "el Rapte". L'edifici nou, ara de planta baixa i sense l'antic hospital a sobre, aprofita dos elements de l'antiga construcció, un senzill portal gòtic lateral que era la porta de l'antiga capella de Santa Llúcia i l'estatua de Sant Ignasi jaient a terra.

L'actual Rapte és un edifici senzill i poc destacable però, en canvi, manté un alt valor simbòlic dins la Manresa ignasiana.

El conjunt del Rapte i l'església de Sant Ignasi un cop enderrocats.

25.11.07

GRANS HORITZONS DESDE EL PUIGBERENGUER

La díficil orografia de Manresa, plena de pujades i baixades, ha creat una ciutat amb nivells molts diferents i amb pocs espais plans. D'altra banda això ha provocat que en la ciutat existeixin nombrosos punts elevats que s'han convertit en bonics miradors. Un d'aquests miradors és del que podem gaudir quan pujem a la muntanya, o més ben dit, turó del Puigberenguer.

La muntanya del Puigberenguer, situada entre els barris de la Mion, Poblenou i plaça Catalunya, havia estat durant anys anys una gravera als afores de la ciutat. És el punt més alt del terme municipal. Avui, però, la ciutat de Manresa ja ocupa una bona part del seu entorn. La part de dalt el turó és gran ja que hi ha un gran descampat, una escola, un camp de futbol i s'hi pot pujar i aparcar sense problemes.

Fa pocs anys l'Ajuntament va omplir tots els forats que hi havien fruit de l'antiga gravera que hi havia i va deixar tota la part superior del Puigberenguer convertida en una gran plana.
El Puigberenguer necessita desde fa anys un projecte que el converteixi en un parc. Ara per ara, com abans, les herbes dominen tot el pla de sobre la muntanya i només en algún dels costats hi ha algún arbre. Els arbres més coneguts són els tres o quatre pins que hi han en un costat. Un pins que es poden veure desde molts punts de la ciutat. Uns pins molt grans que han acabat sent un símbol identificatiu de la muntanya del Puigberenguer.


Però el més important de la muntanya del Puigberenguer són les magnífques vistes que desde dalt s'hi poden contemplar. Unes vistes on Manresa queda als peus de qui ho observa. Un camí de ronda que recorre tot el perímetre del pla que hi ha a dalt el turó facilita la observació de les vistes. Des d'allà podem veure tota la ciutat. Podem saludar ben aprop el turó de Puigterrà. En canvi la Seu i tot el centre de la ciutat queden petits i llunyans.

Més enllà podem observar de manera monumental la muntanya de Montserrat amb totes les serres que la precedeixen. Si continuem recorrent el camí de ronda podrem observar tot el poble de Sant Joan de Vilatorrada, Collbaix , una part del pla de Bages, el Poal i totes les muntanyes qui hi han més enllà. Fins i tot, a l'hivern i en dies de bona visibilitat, podrem observar algunes de les muntanyes nevades del Pirineu.


El Puigberenguer és un lloc on tot i que només hi hagin fortes pujades per arribar-hi, hi ha una bona recompensa: magnífiques vistes d'horitzons amples i llunyans que alimenten l'esperit i la reflexió.

Collbaix desde el Puigberenguer. Al fons a la dreta els primers Pirineus

23.11.07

VILADORDIS I L'IMPACTE AMBIENTAL DE L'AUTOPISTA TERRASSA-MANRESA

Després de molt temps torna la secció de Manresa posa't lletja, dedicada a denunciar o observar les desgràcies urbanístiques que s'han produït a la ciutat. En aquest cas ens desplaçem a un context diferent a l'habitual. Anem fins a la Manresa rural, concretament al barri de Viladordis.

Fa uns anys la vida i l'orografia de Viladordis es van veure alterades per l'arribada d'un nou element; l'autopista Terrasssa-Manresa. Una autopista que travessa Viladordis sense cap mena de mirament a l'hora de reduïr l'impacte ambiental. Un vial fet sense cura i amb presses.
L'impacte és produeix en els indret més emblemàtics i històrics de Viladordis: l'església de la Salut, el poble de Viladordis i les Marcetes.


El bosc de les Marcetes va ser literalment partit tot passant a tocar del Mas de les Marcetes. Aprop de l'històrica església de la Salut també hi passa l'autopista que talla dramàticament el turó que uneix el cementiri amb l'església. Per sort, hi van fer un pont per arribar fins al cementiri. I finalment a tocar del nucli de cases de Viladordis també hi passa l'autopista. Un so de fons de cotxes a gran velocitat acompanya constantment aquests indrets.


Un vial que, sobretot, espatlla visualment la bellesa de tots aquests llocs sense tenir-los en compte ni respectar-los. Una autopista de ciment sense barreres vegetals ni falsos tunels. Un vial sec i tallant sense cap respecte amb l'entorn. I a sobre el peatge de l'autopista no té gaire bon preu.


Algún dia es corregirà d'alguna manera l'impacte ambiental que l'autopista Terrassa Manresa ha fet i fa a Viladordis?

22.11.07

EL QUE EN QUEDA DE L'HORTA

Sota la torre del Vinyas, darrere la plaça Bages al barri del Poblenou, fins fa poc existia una ample zona de regadiu. La urbanització d'aquesta zona ha fet canviar radicalment aquest indret. Poc en queda del tapis d'horta, camins i ramals de la Séquia. En l'espai que mostra aquesta imatge ja només en queda l'antiga caseta de les eines, feta amb parets de pedra seca i quatre fustes, i uns feixos de canyes.

El ramal d'aigua de la Séquia provinent del bosc de Can Font ha estat tapat i ara és una línia de sorra, tot i que diuen que quedarà integrat en la futura urbanització. Ara tot és envoltat d'herbes del que ara són amplis solars buit del que abans era una horta fèrtil. En un futur poc llunyà aquest espai serà ocupat pels blocs de pisos anunciats pocs metres més avalls.

21.11.07

COLORS DE MANRESA


Identifiqueu Manresa amb algún color? S'estila de dir que el color de Manresa és el gris associant-ho a la fama de ciutat levítica i tancada. Llegim ,però, una opinió sobre els colors de la ciutat escrita per Joan Sabaté basada en criteris més paisatgístics:

... Si la materia del territori és alhora la materia de l'arquitectura, les seves característiques també es traslladaràn a la ciutat. Així els colors del paisatge del Bages, el verd i el roig són també els colors de la Manresa antiga. El verd és el color dels marges i de la pedra arenosa que apareix al llarg del Cardener i que forma els espadats que segueixen el seu curs. Es tracta d'una pedra esmicoladisa, que s'erosiona fàcilment i es desfà amb la humitat. Una pedra útil per a la construcció però en que l'esforç de treballar-la queda recompensat només a mitges per la seva durabilitat. Malgrat això és la pedra amb que es va construïr la Seu, la Cova, el Pont Vell, així com la resta de grans edificis de Manresa, aquells que tots reconeixem com a patrimoni i que configuren les imatge emblemàtiques d'una visió de postal de la ciutat. El roig li ve de l'argila, el substrat fèrtil que forma els terrenys de conreu de les planes del Bages i dels horts regats per la Sèquia. El roig és el color de les edificacions menestrals i populars, les que formen la massa de la ciutat antiga, sovint menyspreades per aquesta senzillesa...

Joan Sabaté , La ciutat sense rostre.
Dins del llibre: "Calidoscopi Manresa". Pag 55.

19.11.07

LA DESAPÀREGUDA ESGLÉSIA DE SANT BARTOMEU

Manresa Calidoscopi va dedicant uns capítols a parlar de les antigues esglésies que existien a la ciutat i que van ser destruïdes durant el 1936 amb la conseqüent perdua de patrimoni històric i artístic. En aquest cas parlem de l'antiga església de Sant Bartomeu situada al barri de les Escodines. Aquest temple s'aixecava concretament al final del carrer Sant Bartomeu (continuació del conegut carrer de les Escodines) en un espai on el carrer s'eixamplava. Per situar-nos millor hem de dir que l'antiga església i el convent adjacent eren enganxats a l'actual Casal de les Escodines. De fet el convent adjacent va ser durant anys una presó i actualment, un cop enderrocat també el convent, és un pati utilitzat pel Casal de les Escodines. Davant d'aquest pati hi hauriem de situar l'antiga església.

L'església havia tingut uns origens medievals però l'edifici que es va enderrocar era un edifici era construït més tard, el 1674. Era un edifici d'aparença molt senzilla, de poca exhibició artística, amb un petit campanar d'espadanya i un porxo al seu davant.

En el seu interior s'hi venerava sobretot la imatge de la Divina Pastora, una santa que com diu el nom presentava l'aspecte d'una pastora. Una santa especial en aquest indret ja que ha estat durant molt temps la tradicional patrona del barri, antigament rural i carlí, de les Escodines. Per tant, aquesta església havia estat el punt més important del barri. De l'església només en perdura la Divina Pastora una imatge venerada actualment en un altre indret i de la qual fins fa ben poc, si no es contínua fent, s'organitzava cada any una cercavila pel barri amb la imatge sobre una carrossa. Una tradició que ha estat mantiguda sobretot pels membres de l'històrica associació manresana de la Divina Pastora.

17.11.07

LLIBRE: MANRESA, LA TRANSFORMACIÓ DE LA CIUTAT

L'abril de 2007 , l'ajuntament de Manresa, conjuntament amb la delegació Bages-Berguedà del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya van editar el llibre Manresa, la transformació de la ciutat. Un llibre editat oportunament el març de 2007 durant la precampanya electoral de les eleccions municipals.

El llibre explica i il·lustra amb dibuixos i plànols els principals projectes arquitectònics i urbanístics que s'estàn desenvolupant o s'han desenvolupat en aquesta onada d'obres mai vista que està patint la ciutat. Projectes, entre d'altres, com la transformació de les Escodines, la plaça de la Reforma, la Fabrica Nova, els nous accessos a l'Ajuntament, la biblioteca universitària, i els habitatges de protecció oficial de la Parada. Igualment també s'especifiquen temes com l'ampliació del catàleg de patrimoni i la planificació de diverses zones de la ciutat.

Gran part d'aquests projectes exposats estàn en construcció, parats o encara són només un projecte. Per això aquest llibre és una bona guia per conèixer amb més detall els grans projectes arquitectònics i urbanístics que actualment s'estàn duent a terme a la ciutat.
El podreu trobar a la llibreria Parcir o la biblioteca del Casino.

16.11.07

UN BALCÓ PODERÓS

El balcó més il·lustre de la ciutat i el que, suposadamnet, té més poder. El balcó central de l'Ajuntament.

14.11.07

IMPONENT CASA D'EXERCICIS DE LA COVA

La Casa d'Exercicis de la Cova acaba sent una imponent muntanya de pedra tot passant desde sota el camí que condueix a l'església de la Cova. Un edifici fort i ample assentat sobre grans talussos i columnes. Un edifici amb força que brilla en la nit dins la genuïna Manresa ignasiana.

12.11.07

HIMNES MÚSICALS MANRESANS

Hi han ciutats o pobles on es dona el fenòmen que hi han cançons que, intencionadament o no, s'acaben convertin en himnes de la ciutat. Cançons que la gent coneix, sap cantar més o menys espontàniament, i que identifica clarament amb algúna ciutat o poble. Algún exemple potser podria ser Barcelona que ha acabat fent seves i populars cançons com Barcelona de Freddy Mercuri o cançons rumberes com la famosa Barcelona tiene poder de Los Manolos.

Podem dir el mateix de Manresa? No es pot dir ni un si segur ni un no contundent. Posarem alguns exemples. Un dels himnes més antics de la ciutat i que han estat populars en certs àmbits són els tradicionals Goigs de la llum. Aquests goigs antíquissims expliquen de manera músicada la història de la llum. Una bona manera de que no es perdés la història. En anteriors èpoques quan la religió i la festa de la llum eren una sola cosa de ben segur que aquest devia ser un cant autòcton i identificat amb la ciutat que coneixia molta gent. De fet encara avui dia es força conegut ja que apart d'utilitzar-lo en l'ofici religiós de la llum també s'utilitza en alguns actes institucionals relacionats amb la festa.

Cal recordar que Manel Camp s'hi va identificar tant que va aprofitar-ne la inmemorial melodia per fer-ne una versió més nova i psicodèlica amb el seu mític grup Fusioon dins de la suite Minorisa. Anys més tard Santi Arisa va renovar la popular i tradicional Marxa dels Armats de Setmana Santa convertint-la en una composició de Sardanova. La Marxa dels Armats de Manresa, però, ha estat i és molt menys popular tot i la seva recuperació fa pocs anys.
D'altre banda hi ha una melòdia que si que podriem dir ha acabat esdevenint un himne de la ciutat tot i que no va ser fet per això: la música del Correfoc i, especialment, la música que s'interpreta durant les moscades i al final de la cercavila de foc. Són músiques, especialment la moscada, que en moments de gresca un grup pot començar a cantar espontàniament o que, fins i tot, algú portarà gravada al seu mòbil. Una peça músical que coneix una % alt de la població per ser una música bonica, amb molt de ritme, enganxosa i present en un acte tant multitudinari del correfoc.

Cal afegir que fa poc l'Ajuntament va fer la canço anomenada M'apunto a Manresa dins la moralista i rídicula campanya de civísme M'apunto a Manresa. Una canço dedicada a Manresa i interpretada per cantants de la ciutat. Una canço que l'Ajuntament va anar emetent en diferents actes i per les televisions locals de manera que així la ciutat se l'anés fent seva, com un himne. Però això ja objectiu fallit pels polítics del nostra Ajuntament ja que avui la canço ha quedat totalement oblidada. I es que l'Ajuntament no és una discogràfica ni els 40 principals per enganxar cançons a la gent. Les cançons manresanes del Correfoc, actualment molt populars, per sort no han estat fruit d'una estràtegia política ni comercial sino que ha estat el mateix poble manresà qui, espontàniament, se les ha fet seves.

9.11.07

LA SEU DESDE SANT ANDREU

Manresa Calidoscopi pública, una vegada més, una imatge de la Seu. De fet, Manresa Calidoscopi ja compta amb una petita col·lecció de punts de vista de l'edifici més emblemàtic de la ciutat. Però, aquest cop, veiem la Seu desde un mirador que no ens permet veure l'edifici complet. A la plaça de l'Hospital, i al començament de la pronunciada baixada Cantarell, podem veure aquesta visió. Més enllà de l'estret carrer i per sobre de les atrotinades galeries de les cases apareix, petit i llunyà, l'àbsis de la Seu i el petit campanar de Sant Pere coronant aquest ball d'antigues construccions.

GRILLART: VIDEO-FURTIU



A través de la plataforma You Tube s'ha penjat el Video-furtiu, de Grillart, un video recopilatori de l'obra i repercussió d'aquest artista anònim.

7.11.07

TARDOR CALENTA AL KURSAAL



Fa pocs dies es va saber la dimissió de la gerent Laura Bozzo al capdavant dels teatres de Manresa i, especialment, del Teatre Kursaal. A partir d'aquí s'ha generat un intens debat en diferents àmbits, sobretot culturals. Un tema com el del Kursaal genera una lògica repercussió mediàtica, i més quan és per una aquesta inquietant notícia que arriba després d'uns mesos de gloriosa inaguració. Les causes de la dimissió sembla ser que es focalitzen amb el poc encaix de criteris entre la nouvinguda gerent i la veterana entitat promotora del Kursaal: El Galliner.


Més enllà de decantar-se per jutjar de qui han estat les culpes és interessant veure com aquest debat ha creat ganes de parlar, acusar i jutjar a la lleugera o a la sensata. La clau dels debats sembla ser que es posicionar-se a favor o en contra de El Galliner o a donar les culpes de tot a una segona via: l'Ajuntament de Manresa. Un debat genuïnament local i pintoresc on sovint la Manresa més autèntica o tòpica s'ha deixat veure.


El capítol inagural d'aquest debat va ser la notícia públicada per Regio7 on s'anunciava la dimissió de Laura Bozzo. Una notícia acompanya de declaracions sobre els motius de la dimissió per part de Joan Morros, Pere Montoro i un discret d'Ignasi Perramon. Tot amb l'absència de les declaracions de la protagonsita dimissionaria.


Dies més tard, la mateixa Laura Bozzo escrivia un article a Regio7 explicant-se. Una mena de contraatac on no deixava massa bé l'entitat El Galliner. Més llenya al foc. Apart d'això, al mateix diari, no han faltat les cartes al director tot parlant de la crisi del Kursaal.


Però on s'ha desfermat públicament el debat de més alta intensitat ha estat a la web del Pou de la Gallina. Un article del Kursaal dins la secció Corrent Altern del director de El Pou de la gallina, Carles Claret, ha generat un gran debat. La secció de comentaris d'aquest article conta a dia d'avui amb més de 80 comentaris sobre aquesta mateixa qüestió. Alguns de gran virulència contra el Galliner i altres d'aferrissada defensa. Un debat sovint dur i amb alguns anònims on hi han intervinguts improvisadament el mateix Joan Morros i familiars de Laura Bozzo. En definitiva, un debat llarg i intens on es parla del Kursaal, i el tarannà de tot el que l'envolta. Tot un récord en una web que no està acostumada a gran volum de comentaris i lectures.




La continuació d'aquest article, segons Carles Claret, sembla ser que serà en el proper número de El Pou de la Gallina amb entrevistes als tres protagonistes d'aquesta crisi: Laura Bozzo, Joan Morros i Ignasi Perramon. Una número de El Pou de la Gallina que es presenta molt llaminer.

5.11.07

MANRESA AL FINAL DE LA DICTADURA

El conseller manresà Josep Huguet en un article títulat: "Manresa: pujar després d'haver baixat" en fa una interessant paragraf que sintetitza la situació de la ciutat a finals dels 70.

A la sortida de la dictadura, Manresa era una ciutat on les sirenes de les fàbriques tèxtils, menys qye als anys seixanta, encara sonaven cada matí. Una ciutat eminetment industrial on la inmigració d'origen espanyol s'havia insta·lat amb no tanta importància com al cinturó, però déu n'hi do. L'urbanisme heretat era caòtic. I algunes decisions havien marcat ferides insuperable al teixit de la ciutat. Ferides ho van ser ja al 36 amb la crema de tres esglésies gòtiques, amb les quals ara mateix la ciutat tindria un barri vell francament interessant. Ferides com el tancament de la Fabrica Nova amb 2000 treballadors i tot una àrea de la ciutat abandonada fins als nostres dies. Quants edificis més, antigament deixats de la mà de déu fins avui. Ferides com la creació de barris per a la inmigració desenganxats de la ciutat. Una ciutat que amb la democràcia no va acabar de recuperar l'impuls econòmic d'altres del cinturó. Els barris vells es buidaven i la gent jove anava a viure als pobles de la comarca. De manera que a finals dels 80 la ciutat va a perdre habitants...

Josep Huguet Biosca
Manresa Vic. Retorn d'un retorn. Pag 68-69

2.11.07

EL BARRI DE LA MION

Més enllà del centre de Manresa, als afores, i després de superar costerudes pujades trobem un barri relativament nou, nascut durant el segle XX. Un barri peculiar, tant per la seva trama urbana, gairebé sempre en fort pendent, com per les específiques característiques de les seves senzilles construccions. Un barri anomentat La Mion.

Construït a les faldes i als peus de la muntanya del Puigberenguer, el seu nom prové segurament d'alguna masia que es devia trobar en aquell indret quan es va començar a construïr el barri. En els seus inicis la Mion quedava separat de la ciutat quan el Puigberenguer era una muntanya que es trobava totalment als afores de la ciutat envoltat de l'extensa horta manresana.

El barri va néixer sobretot per la inmigració espanyola que va començar a arribar a la ciutat. Aquells nouvinguts, amb pocs mitjans econòmics, van començar a comprar allà terrenys per construir-hi les seves llars. Uns terrenys com els del voltant del Puigberenguer, allunyats del centre urbà i amb una pendent tant forta, tenien un preu més baix fet que permetia comprar-los a gent un baix nivell econòmic. Així donçs el barri va anar creixent i ocupant les pendents del Puigberenguer fins que gairebé el va envoltar.

Avui el barri de La Mion, vist de lluny desde l'eix Transversal a l'alçada de la Pirelli, se'ns mostra amb un aspecte atapeït i tens, com si les cases penjessin d'un fil i s'aguantessin deseperadament per no caure pendent avall. Però si fem un zoom i ens acostem als seus carrers veurem un barri que efectivament té pendents pronunciades. I tot i tenir tantes pendents
per molts dels seus carrers hi poden passar cotxes però d'altres carrers han acabat sent circuits d'escales perquè el seu pendent fa impossible construir-hi un carrer per al transit rodat.

A La Mion ens trobem amb un model de construcció tipus, tot i que n'hi conviuen uns quants: casa de planta baixa amb una porta al centre de la façana i una finestra amb reixa a cada costat. Pintades de blanc o algun altre color clar. Aquest és el senzill model majoritari tot i que va retrocedint ja que moltes de les construccions es van renovant. En un primer moment moltes de les cases les van fer en gran part els mateixos habitants però, ara, uns anys després amb el canvi de nivell econòmic a moltes d'aquestes cases sel's hi ha renovat la façana o sel's hi ha afegit alguna planta al damunt o s'han fet noves. Un progrés que maquilla lentament la característica arquitectura popular d'aquest barri.

A la part més baixa de La Mion, el barri encara conviu harmonicament amb el regadiu d'horta manresà. Una harmonia que té un futur incert ja que els voltans del barri s'estan veient cada cop més afectats per l'urbanització extensiva d'una Manresa que ja forma un contínu urbà amb la Mion. Els barri, batejat actualment amb carrers del cims del Pirineu català també ofereix bones vistes del conjunt de la ciutat de Manresa, la vall del Cardener, Sant Joan de Vilatorrada, el Poal i Collbaix. Un fet normal al estar situats en un dels punts més elevats del terme de Manresa.

Durant les nits de primavera i estiu encara es conserva en algún indret del barri el vell costum de treure les cadires a la porta de casa, tot recordant-nos que passava quan no hi havia televisió. Així donçs es poden trobar alguns veïns del barri asseguts davant de casa seva per prendre la fresca i xerrar amb la familia o els veïns i coneguts. I es que en algunes coses el barri de La Mion és com un poble.