1936

Una imatge símbolica que il·lustra i resumeix una de les conseqüències de la Guerra Civil de 1936-39. La teulada de l'antiga església gòtica del Carme començant a ser enderrocada, un fet que portaria a la total desaparició d'aquest magnific temple medieval juntament amb 6 històriques esglésies més. Al fons, la Seu, que també va ser a punt de desaparèixer. Finalment, però, es va aconseguir aturar fent desaparèixer només la punxa del campanar apart dels nombrosos desperfectes rebuts. Una imatge resum del que va ser una de les pitjors retallades del patrimoni manresà.

ESTAMPES ANTIGUES

Una ídilica estampa de l'skiline manresà abans de 1936. L'antiga església gòtica del Carme amb el seu aspecte de fortalesa, el claustre de l'antic convent del Carme convertit aleshores en fortalesa i actualment en alberg. La Seu, amb la punxa del campanar que va lluïr durans uns 20 anys. I com sempre, al fons, les muntanyes de Montserrat.

L'ANTIGA PUNXA DEL CAMPANAR DE LA SEU

El campanar de la Seu, durant uns anys, va tenir un aspecte diferent al de l'actual. Durant la segona dècada del segle XX se li va afegir un espectacular coronament, una punxa de pedra que realçava i apujava la figura del campanar de la Seu de Manresa. Aquesta punxa, dissenyada per Alexandre Soler i Marc, formava part del projecte més ampli de construcció d'una façana principal per a la Seu de Manresa. Aquests projecte de nova façana, de la qual se'n va construïr una bona part, incloïa també aquest nou coronament del campanar. Tot aquest projecte de reformes per a la Seu, va comptar amb l'assessorament d'Antoni Gaudí.

Sens dubte la Seu de Manresa és un edifici inconfusible desde molt punts de la ciutat però, de ben segur, aquesta punxa la convertia encara més en símbol visible a l'skyline de la ciutat. Una punxa que encara aixecava i feia més espectacular la figura del temple gòtic. Segurament, també, alguns ara discutirien sobre aquesta punxa acusant-la d'un afegit estrepitós i anacrònic.

Sigui com sigui aquesta punxa va tenir una vida limitada que no va anar més enllà de l'any 1936. La guerra civil va provocar que la Seu de Manresa corrés un perill real de desparèixer. Set esglésies manresanes van desaparèixer enderrocades a causa del conflicte i, de fet, la Seu també va ser condemanda a desaparèixer.

Per intentar evitar-ho es va intentar tutelar l'enderrocament efectiu començant per enderrocar les parts de l'edifici més recents i acabant per les medievals. D'aquesta manera es podia guanyar temps per intentar aturar l'enderrocament de l'església més gran de la ciutat. Dins d'aquesta tàctica el primer element de la Seu que va desaparèixer va ser la punxa del campanar i les sagristies barroques que hi havien al parc de la Seu. Després de fer desaparèixer aquestes parts de l'edifici l'enderrocament de la Seu va poder quedar aturat.

Diuen que el seu autor, Alexandre Soler i March, un cop acabat el conflicte de la guerra civil manifestava la seva tristesa per la desaparició d'aquella punxa. Un amic li va dir que gràcies a l'enderrocament de la punxa que ell havia dissenyat la Seu s'havia salvat de la desaparèixer. Alexandre Soler i March va quedar més reconfortat.

L'INTERIOR DE LA SEU DE MANRESA ABANS DE 1936

L'antic tabernacle gòtic que presidia l'altar major.

A primer terme l'escalinata central que conduia a la cripta.

Com ja s'ha parlat diverses vegades a Manresa Calidoscopi durant la guerra civil de 1936 al 1939 la ciutat de Manresa va pedre molt patrimoni religiós que era, al mateix temps, un valuós patrimoni històric i artístic.

Una de les poques esglésies que es va salvar va ser el principal i més gran temple de la ciutat: la Seu de Manresa. Però malgrat el salvament, el temple, va patir molts aldarulls i assalts durant la guerra civil. En un primer moment se n'havia autoritzat l'enderrocament, com gairebé totes a les altres esglésies manresanes, i es van començar a enderrocar elements secundaris com les sagristies o la gran punxa de pedra que coronava el campanar. Tot i així es va poder aturar l'enderrocament abans que les piquetes anessin més enllà.

Però abans de tot això es van produïr diferents aldarulls i assalts a l'interior de la Seu que en van acabar canviant l'aspecte interior que havia tingut durant els darrers dos segles. L'interior de la Seu era anteriorment ple, en gran majoria, de valuosos retaules barrocs que convivien amb alguns retaules més antics d'época medieval. D'altra banda la distribució de la part central era molt diferent a l'actual. A tota la part central existia un cor pels canonges. Aquest cor era un gran espai tancat en gran part per un mur de pedra. En el seu interior hi havia un llarg cadirat barroc de fusta que servia perquè els canonges de la Seu poguessin seguir de manera separada els oficis i misses de la Seu. Aquest espai era presidit per un gran monòlit central destinat a exposar-hi les partitures que es cantaven durant les cerimonies. La distribució d'aquest cor dins la nau central seria semblant a la que podem trobar amb el cor central que hi ha dins la catedral de Barcelona. Un espai que, sens dubte, trencava la llarga perspectiva interior de l'edifici de que avui podem gaudir tot i tenir alt valor artístic.

El cor, en la seva antiga situació a la nau central

L'altar major tenia una gran escalinata central que baixava fins a la cripta. Una escalinata que es va elminar i substituir per dues de laterals un cop passada la guerra civil. Però a l'altar major hi destava sobretot el bonic tabernacle gòtic que allotjava la imatge de la Verge de l'Alba.

L'antic orgue de la Seu

També en destacava, dins tot aquest conjunt de mobiliari artístic, el gran orgue del segle XVIII que era situat sobre la porta de la basílica que comunica amb el Parc de la Seu. Un orgue de grans mides i d'una envergadura considerable. També eren impactants les carasses de moro que hi havia a les dues entrades laterals a la Seu i que representaven un element molt popular ja que en determinades ocasions deixaven anar carmels per la boca.

De tot aques patrimoni poc se'n va salvar. La Seu de Manresa va ser incendiada i assaltada i gairebé tot el patrimoni de retaules barrocs va desapareixer. El gran tabernacle de l'altar major també va desapareixer com també l'antíquissim orgue. D'altra banda tots els vitralls es van rebentar quan es van volar amb bombes els ponts que creuaven el Cardener. Només se'n van poder salvar els retaules gòtics, algunes parts del cadirat del cor, les carasses de moro, la imatge de la Verge de l'Alba, la decoració barroca de la cripta i altres petits elements.

Amb totes aquestes vicissituds l'interior de la Seu va ser convertit en parking d'ambulancies, en lloc d'acollida de refugiats i altres funcions. La conseqüència dels incendis i de totes aquestes activitats va provocar que al final de la guerra tota la pedra de l'interior de la basílica quedes fumada. Netejar tot l'interior fumat va necessitar anys de restauració com també tornar a omplir la basílica amb un nou mobiliari. Les parets del cor central, l'únic que en quedava, van ser enderrocades i la part posterior es va muntar de nou a la paret del fons, al voltant de la porta que comunica amb la plaça de la Reforma. D'aquesta manera es recuperava la perspectiva sencera de tota la nau gòtica.

Els desperfectes provocats per la guerra civil van canviar radicalment l'aspecte de l'interior de la Seu com, sobretot, en van retallar moltíssim el seu amplíssim patrimoni. Malgrat que la Seu va ser una de les poques esglésies que es van salvar dels enderrocaments, el temple va pagar car el conflicte de la guerra civil.

Una de les trones amb que antigament, al no haver-hi microfons, els capellans feien els seus sermons. També hi destaca, sobre la porta de la baixada de la Seu, una de les carasses de moro.

Més informació d'aquest tema a la web El Salvament de la Seu, l'any 1936: http://www.guiamanresa.com/laseu/

EL DESAPÀREGUT COMPLEX IGNASIÀ DE L'ANTIC RAPTE I L'ESGLÉSIA DE SANT IGNASI

Manresa Calidoscopi dedica una série d'articles dedicats als temples perduts durant la guerra civil de 1936-39. Aquest cop l'espai d'aquest bloc es dedica a recordar la desapareguda església de Sant Ignasi i l'antiga capella de Santa Llucia i del Rapte.

Aquest complex ignasià s'aixecava a l'actual plaça de Sant Ignasi, ben diferent de l'aspecte actual. Eren uns temples religiosos que marcaven l'entrada al barri de les Escodines.
La part més antiga corresponia a l'antic hospital medieval de Santa Llucia. En els seus baixos existia una capella gòtica dedicada a Santa Llucia. Al vestíbul d'aquest hospital és on, segons la tradició, Sant Ignasi de Loiola, va tenir un llarg estat d'inconsciència que es va anomenar popularment "el rapte". Per això al vestíbul de l'hospital, adjacent a la capella de Santa Llúcia, i al damunt del mateix terra on va jaure Sant Ignasi s'hi va habilitar, al segle XIX, una altre petita capella amb una imatge de Sant Ignasi estirat patint l'anomenat "rapte". Al llarg del segle XVIII, els jesuïtes, de la companyia de Jesús que va fundar Sant Ignasi van adquirir l'antiga capella i l'hospital per gestionar l'espai tot recordant la memòria del sant fundador de la companyia.

Aleshores els jesuïtes van decidir ampliar el complex. Van construïr una gran església barroca dedicada a Sant Ignasi a tocar de la petita capella de Santa Llúcia. I més tard van construïr el col·legi de Sant Ignasi, actual seu del Museu Comarcal de Manresa. L'església de Sant Ignasi va ser consagrada el 1820 i s'hi van fer diverses millores el 1908. En resum, un gran complex religiós dedicat a la memòria de l'estada de Sant Ignasi a Manresa.

Però l'any 1936, el Comité Antifeixista també va ordenar l'enderroc de l'església de Sant Ignasi, la capella de Santa Llúcia i del Rapte i l'antic hospital medieval de manera que en poc temps va desapareixer tot quedant un gran solar.

Un cop ensorrat tot els jesuïtes van decidir no reconstruïr l'església de Sant Ignasi. I uns anys més tard van construir en el seu lloc la Sala Loiola, actualment Sala Ciutat desde que els jesuïtes van cedir-la a l'Ajuntament. En canvi la capella de Santa Llucia i el Rapte es van decidir reconstruïr per l'alt valor simbòlic que tenien aquells espais.

L'actual edifici del Rapte, tocant a la Sala Ciutat, va ser construït els anys 50 exactament en el lloc on era anteriorment. El seu interior està inspirat en l'anterior edifici i el constitueixen la nova capella de Santa Llúcia, d'estil gòtic com l'anterior, i El Rapte, un gran vestíbul amb Sant Ignasi estirat damunt el terra on va tenir "el Rapte". L'edifici nou, ara de planta baixa i sense l'antic hospital a sobre, aprofita dos elements de l'antiga construcció, un senzill portal gòtic lateral que era la porta de l'antiga capella de Santa Llúcia i l'estatua de Sant Ignasi jaient a terra.

L'actual Rapte és un edifici senzill i poc destacable però, en canvi, manté un alt valor simbòlic dins la Manresa ignasiana.

El conjunt del Rapte i l'església de Sant Ignasi un cop enderrocats.

LA DESAPÀREGUDA ESGLÉSIA DE SANT BARTOMEU

Manresa Calidoscopi va dedicant uns capítols a parlar de les antigues esglésies que existien a la ciutat i que van ser destruïdes durant el 1936 amb la conseqüent perdua de patrimoni històric i artístic. En aquest cas parlem de l'antiga església de Sant Bartomeu situada al barri de les Escodines. Aquest temple s'aixecava concretament al final del carrer Sant Bartomeu (continuació del conegut carrer de les Escodines) en un espai on el carrer s'eixamplava. Per situar-nos millor hem de dir que l'antiga església i el convent adjacent eren enganxats a l'actual Casal de les Escodines. De fet el convent adjacent va ser durant anys una presó i actualment, un cop enderrocat també el convent, és un pati utilitzat pel Casal de les Escodines. Davant d'aquest pati hi hauriem de situar l'antiga església.

L'església havia tingut uns origens medievals però l'edifici que es va enderrocar era un edifici era construït més tard, el 1674. Era un edifici d'aparença molt senzilla, de poca exhibició artística, amb un petit campanar d'espadanya i un porxo al seu davant.

En el seu interior s'hi venerava sobretot la imatge de la Divina Pastora, una santa que com diu el nom presentava l'aspecte d'una pastora. Una santa especial en aquest indret ja que ha estat durant molt temps la tradicional patrona del barri, antigament rural i carlí, de les Escodines. Per tant, aquesta església havia estat el punt més important del barri. De l'església només en perdura la Divina Pastora una imatge venerada actualment en un altre indret i de la qual fins fa ben poc, si no es contínua fent, s'organitzava cada any una cercavila pel barri amb la imatge sobre una carrossa. Una tradició que ha estat mantiguda sobretot pels membres de l'històrica associació manresana de la Divina Pastora.

UN BALCÓ HISTÒRIC

Durant molts anys Radio Manresa va tenir els seus estudis a la Plana de l'Om. Aquesta ubicació era recordada cada dia quan en els informatius de la casa es comentava la temperatura que feia en aquells moments a la plaça: "12 graus en aquest moments a la Plana de l'Om".

.

Una seu històrica que tenia un ampli balcó que donava a la Plana de l'Om. Desde el balcó hi penjaven unes lletres i un gran rellotge que, amb els anys, havia estat un símbol urbà de la plaça i la ciutat. Fa uns anys Radio Manresa va anar traslladant i unificant els seus estudis a la plaça Sant Domènec fins deixar definitivament la Plana de l'Om. Una placa a l'entrada de l'edifici encara recorda l'històric pas de Radio Manresa per aquesta plaça.

.

D'altra banda actualment s'estàn fent obres a l'antic local de la ràdio fet que ha provocat que els finestrons del balcó s'obrin de nou. I és als vidres de les portes dels balcons on, per un dies, el record del pas de la radio ha reviscut ja que els logos de les diferent marques comercials ( Ser, Radio Manresa i 40 principals) encara estàn enganxats als vidres. Sens dubte un balcò històric referent dels mitjans de comunicació que hi han hagut a Manresa.

LA DESAPÀREGUDA ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL

Dins el repàs que Manresa Calidoscopi fa als temples perduts durant la guerra civil, en aquesta ocasió, dediquem un article a l'església de Sant Miquel.

Aquest antic edifici era situat a l'actual carrer de Sant Miquel, al barri Antic, entre la Plana de l'Om i la primera de les placetes que hi han al llarg del carrer Sant Miquel ( la placeta de l'Aroma dita popularment). De fet ocupava una gran part de l'actual placeta.

L'església de Sant Miquel era una petita joia de l'art manresà. Un temple gòtic força més petit que els altres grans temples de la ciutat però amb una riquesa arquitectònica exquisida. En la forma gòtica majoritària del temple s'hi alternaven algunes parts romàniques que es conjuntaven amb la part gòtica. La part més visible romànica era la façana principal amb el campanar d'espadanya un dels elements més visibles de l'església. Però la part més coneguda i bonica era l'absis gòtic que era la típica estampa que es podia veure baixant el carrer Sant Miquel des de la Plaça Major. Un absis que era al costat de l'actual cafeteria Aroma. A la paret exterior d'aquest absis també hi tenia molta tradició el mural dedicat a Santa Magdalena, una santa que donava nom a aquella petita placeta. En el seu interior en destacava l'obra barroca de Josep Sunyer que va deixar el seu nom a través de la construcció d'algun dels retaules que hi havien.

L'església de Sant Miquel també era un lloc de gran tradició per les institucions manresanes ja que més enllà dels actes religiosos, durant segles, en ocasions important s'hi havia reunit el Consell de la ciutat de Manresa.

Abans del seu enderroc definitiu, autoritzat per l'inconscient Comite Antifeixista, es van poder salvar alguns elements: algunes claus de volta, alguna imatge i una bellíssima pica gòtica per beneïr que actualment es pot veure exposada al Museu Comarcal de Manresa.
En el solar de l'església es va deixar pas a una placeta més gran i a un bloc d'habitatges on actualment hi han botigues com el restaurant Pipol o una inmobiliaria. Però entre la botiga de roba Vidal Home i la Botiga dels Collarets hi ha un petit espai sense sortida amb un escalinata. Un petit espai que avui es veu aparentment inútil. Aquest espai el podrem interpretar si pujem les escales i mirem a la nostra esquerra on avui veurem el, ja anomenat, bloc d'habitatges. Però allà, fins fa uns 70 anys, hi havia l'entrada principal al temple de Sant Miquel. Unes escales que ens ajudaràn a entendre millor com era el carrer Sant Miquel abans de 1936. El temple va desaparèixer però les escales d'entrada s'hi han quedat.

_____________ L'enderroc de l'església durant la Guerra Civil

L'AIGUAT DE 1907

Aquests dies, concretament el 12 d'octubre, es compleixen els 100 anys de l'aiguat de 1907, els fenòmen metereològic més important i destructiu que va afectar Manresa durant el segle XX. L'aiguat de 1907 va ser la riuada més alta i potent que es recorda que ha tingut el riu Cardener.

Aquell dissabte 12 d'octubre de 1907 va ser un dia gris i plujós. Una pluja suau que es va intensificar molt durant la tarda de dissabte. La pluja intensa també va afectar simultàniament les serres de Pinós i Castelltallat, riu amunt, on hi havien rieres i torrents que constituien important afluents d'aigua del riu Cardener. Aquesta coincidència va provocar que el riu anés pujant de nivell ràpidament de manera que en el seu moment més alt, a Manresa, el riu va arrivar a pujar 9 metres més amunt de l'habitual. Una riuada d'una magnitud mai vista.

L'entorn urbà del riu Cardener a Manresa en aquells moments era ben diferent a l'actual. Aleshores era ple de fàbriques tèxtils i algunes cases de manera que els danys van ser considerables. Totes aquestes industries, per sort, eren majoritàriament buides ja que els dissabtes es plegava més d'hora. Tot i així es va haver de desallotjar d'urgència la fàbrica del Pont Vell i dues captaires que es refugiaven a sota el Pont Nou va desaparèixer amb l'aigua.

Quatre dels cinc ponts que travessaven el riu Cardener van aguantar l'embestida de l'aigua: el Pont Vell, el Pont Nou i el Pont de Sant Francesc. Però van ser destruïts la passarela metal·lica que hi havia a davant de l'estació del Nord i el pont del ferrocarril que travessava el riu a davant de l'actual discoteca de la Carpa del Riu. Els tallers van quedar destruïts i es va inundar el barri que hi havia al voltant de l'ermita de Sant Marc. L'interior de les grans fabriques quedà destruït: maquines inservibles, fang, brossa i els materials acabats o les materies primeres desaparegudes riu avall. El mateix va passar amb la resta de fàbriques tocant al riu que hi havia de Manresa fins a Monistrol de Montserrat, ja al riu Llobregat.

L'impacte econòmic va ser fort ja que apart dels desperfectes i material perdut molts treballadors es van quedar sense feina durant molt de temps. El rei espanyol d'aquell moment, Alfons XII, juntament amb el cap del govern espanyol van visitar la ciutat pocs dies després de la riuada.

Però quin record en queda d'aquest aiguat? Algunes imatges i la crònica històrica però sobretot unes plaques que encara avui dia indiquen fins on va arribar el nivell de l'aigua del Cardener aquell 12 d'octubre de 1907. Aquestes plaques, en record de l'aiguat, les podeu trobar al Pont Vell, a la façana de l'ermita de Sant Marc i a la paret de la cantonada amb el carrer Folch i Torres ( paret de l'escola Joviat ) a l'alçada de la Carpa del Riu. Uns petits detalls en record d'un gran desastre que va marcar la ciutat en aquells primers anys del segle XX.

Una de les plaques que indiquen on va arribar el nivell de l'aigua.

L'ANTIGA ESGLÉSIA DEL CARME

Manresa Calidoscopi dedica una sèrie d'articles a les esglésies desaparegudes durant la guerra civil de 1936-39. En aquesta ocasió parlem de l'antiga església medieval de la Mare de Déu del Carme.

Aquest edifici, començat a construir el segle XIV era un magnific i potent edifici d'estil gòtic. Unes formes gòtiques però austeres que eren un tret característic d'aquest art medieval. Acabat durant la mateixa edat mitjana tenia una llargada i amplada considerables. Aquesta austeritat quedava demostrada en la seva façana, la qual tenia aspecte de fortalesa. Però el seu interior, fet a partir d'una sola i amplia nau tenia un considerable alçada gòtica que oferia una perspectiva magnífica.

Aquesta església es trobava situada a dalt de tot del PuigMercadal, on actualment es troba l'església més moderna del mateix nom. Al seu costat durant segles s'hi trobava el convent dels monjos carmelites. Un edifici que, anys més tard va ser convertit en caserna i finalment va ser ampliament reformat per convertir-lo en alberg. Avui en dia encara podem observar els arcs del claustre integrats en la plaça i l'edifici de l'alberg del Carme.

Tot i l'estil gòtic de l'edifici, l'interior era amoblat majoritariament amb mobiliari i altars d'època barroca. En són un exemple destacable el gran altar barroc que presidia l'altar major, que combinava escultura amb unes grans pintures. D'aquest altar se'n van poder conservar a correcuita algunes parts escultoriques i de pintura que avui es poden veure al Museu Comarcal.

L'església del Carme, pels creients en miracles, era l'església que va presenciar el famós miracle de la Llum. Per això també en destacava l'altar commemoratiu del miracle de la Llum, amb un plafo escultoric que il·lustrava el miracle. Però una de les peces més venerades d'aquell temple era la figura de Sant Salvador, una valuosa escultura del segle XIV. La figura de Sant Salvador estava crucificada en una creu, a l'estil d'un Sant Crist, i era molt valorada sobretot per la pagesia de Manresa i voltants. Per això, quan hi havia sequera, la figura era treta al carrer en processó per demanar pluja. Una figura medieval que també va desapareixer.

El Comite Antifeixista també ordena, desgraciadament, l'enderroc del Carme. Ben poques coses se'n van poder salvar d'aquest temple. Només algun finestral i alguns elements del mobiliari. Però durant el seu enderrocament, en canvi, es va produïr un interessant descobriment. A sobre de les claus de volta i d'altres parts parts de la teulada es van trobar molts trossos de ceramica manresana d'època medieval. Un material que s'havia utilitzat en el seu moment per reomplir aquestes parts de teulada. Un material amagat, que segles més tard, va esdevenir un valuós descobriment dins el trist enderrocament de l'antic temple del Carme. Restaurades i reconstruïdes es poden veure exposades al Museu Comarcal.

Un cop acabada la guerra civil es va decidir dotar, de nou ,a la parroquia del Carme d'una església. Tot i que en algún moment s'havia pensat fer-la en un lloc nou, finalment es va decidir construïr-la en el mateix lloc per la tradició i record que representava aquell indret.

Es va dissenyar un nou projecte anomenat "el temple de la llum", d'estil neogòtic i inspirat en l'antic temple gòtic dissenyat per Joan Rubió Bellver. Però el temple, finançat a través d'intenses campanyes populars per recollir fons, va quedar molt molt inacabat en el seu exterior. Va quedar per fer gairebé tota la façana, el campanar i algunes de les voltes del seu interior a part de nombrosos finestrals sense obrir. En el seu interior s'hi pot trobar una reproducció de l'antiga escultura gòtica de Sant Salvador. D'altra banda, tot i que l'església conserva l'amplada de l'antiga, és més curta que l'antic Carme. L'antiga església tenia una llargada que arribava pràcticament fins a les mateixes escales de la baixada del Carme. Però la nova església es va fer més retirada i curta per poder guanyar una nova plaça al davant de l'església.

La eternament inacabada façana de l'església del Carme representa una dels punts indrets més lletjos de la ciutat ja que aquesta façana es pot veure desde molt llocs de la ciutat. Un fet que a la secció de Manresa Calidoscopi anomenada Manresa posa't lletja ja vam dedicar-hi un article.

L'antiga església del Carme durant el seu enderrocament

L'ANTIGA ESGLÉSIA DE SANT PERE MARTIR

Fa uns dies Manresa Calidoscopi dedicava un article (Els temples perduts, 4-09-2007)a parlar de les esglésies que durant el 1936 van desparèixer dins els efectes devastadors de la Guerra Civil. Avui, però, recordarem una de les esglésies concretes que va desaparèixer: l'església de Sant Pere Martir.

Sant Pere Martir era a l'actual plaça Sant Domènec, enganxada a les parets del teatre Conservatori. Començada el 1321, no va ser acabada fins seglés més tard. Per això l'església era un poti-poti d'estils ja que l'edifici era barroc però en canvi la teulada era d'estil barroc. Una barreja d'estils no gaire estètica. Antigament al costat de l'església hi havia el convent dels dominics que el segle XIX va ser convertir en el teatre Conservatori. La porta de l'església era davant la casa de la Buresa i l'absis a la carretera de Cardona. Un absis que trepitjava una part de la carretera i que antigament actuava com una part més de la muralla de la ciutat.

La part de més interés de l'edifici era la capella del Roser que tenia un valuós retaule barroc. Aquest retaule va ser salvat en gran part de ser cremat i avui, tot desmuntat, ocupa la sala barroca del Museu Comarcal de Manresa.

.

Cal dir que del conjunt d'esglésies que van ser enderrocades, aquesta era la que tenia menys interés de manera que fins i tot el mateix ajuntament ( en contra dels enderrocaments però sense marge de maniobra) va autoritzar l'enderroc. Va ser l'únic enderroc amb el qual va estar d'acord. D'aquesta manera s'hagués començat a fer realitat un vell projecte urbanístic: la gran plaça de Sant Domènec que havia d'obrir-se en els solars de l'església i el Teatre Conservatori.

.

Un cop ensorrada l'església es va construïr un refugi antiaeri a la paret del Teatre Conservatori. Un cop acabada la guerra es va construïr la plaça que va existir durant decàdes, una plaça de parterres i arbres plena de coloms. Però la parroquia de Sant Pere Matir no va desaparèixer. L'església va ser reconstruïda en un nou indret ja que es volia aprofitar el solar per fer-hi la nova plaça. Aquest nou indret per establir-hi església i parroquia va ser a l'actual plaça de Crist Rei on es va construïr la nova i ample església de Crist Rei, herència de l'antiga esglèsia. Un projecte d'Alexandre Soler i March inspirat en una esglèsia italiana. Un projecte fet a partir d'aportacions populars i que va quedar inacabat.

.

Però el record de l'antiga església va ressorgir a finals dels anys 90 quan es va renovar la plaça Sant Domènec. Quan es va aixecar tota la plaça van quedar a la llum les ruïnes de l'antiga església. Encara es va poder observar clarament la planta del temple, i fins i tot, el mosaic de la capella del Roser i la base del campanar. A més a més a l'ensorrar el refugi antiaeri van quedar al descobert les ruines dels contraforts i separadors de la part dreta de les capelles laterals de l'església. Unes ruïnes i un record que van quedar integrats com un element més de la nova plaça.

L'església de Sant Pere durant el seu enderrocament
La silueta del Quiosc de l'Arpa amb la runa que quedava de l'antiga església al fins. A l'esquerra el Teatre Conservatori

ELS TEMPLES PERDUTS

Manresa sovint no ha tingut mai gaire sort a l'hora de conservar del seu patrimoni. A vegades per deixadesa i poca consciència dels mateixos manresans i a vegades per atacs provocats per guerres d'abast molt més ampli que el local. Però en aquest article volem parlar d'un dels capítols més dolorosos i convúlsos de pérdua de patrimoni que ha patit la ciutat. Un capítol negre per l'art manresà que es va desenvolupar durant la terrible guerra civil de 1936-39, la perdua de set esglésies manresans d'un valor artístic incalculable. Són els temples perduts.

Manresa durant la guerra civil es trobava en el bandol republicà. En aquells dies d'agitació i desordre popular l'Ajuntament republicà de la ciutat va perdre gran part del control sobre la ciutat. Aquest descontrol per part de l'Ajuntament va ser aprofitat per un nou òrgan creat per les faccions més revolucionaries del bàndol republicà: el Comité Revolucionari i Antifeixista de Manresa. Aquest comité, que va pendre el control i el poder d'acció, estava format sobretot per organitzacions obreres amb un marcat sentiment anticlerical. La lluita antifeixista tenia en les institucions i estaments religiosos un dels seus principals blancs.

I aquesta actitud va permetre al Comite Antifeixista, que actuava com volia i en marges de dubtosa legalitat, acordar i aprovar l'enderrocament de gairebé totes les esglésies de Manresa. Una decisió amb dos vessants. Per una banda es venia aquesta decisió com l'oportunitat de donar feina a un gran nombre d'aturats, els quals ensorrarien les esglésies a canvi d'un sou i que també treballarien en la construcció de noves obres públiques com la cobertura del torrent de Sant Ignasi o el nou pont de la Reforma. Però d'altre banda hi havia el desig, molt més fort, que en nom de la revolució s'esborrés tot símbol religiós sinònim d'imposició feixista.

Abans de l'autorització dels enderrocaments grups incontrolats ja havien entrat a les esglésies en els inicis de la guerra robant-ne i destruint-ne mobiliari artístic del seu interior. Apart d'això també es van organitzar algunes fogueres al davant de les esglésies per cremar-ne mobiliari i elements artístics que en treien. Tot i així algunes persones i entitats van poder salvar alguns dels objectes de la crema i destrucció.

Poc després, a finals d'estiu de la tardor de 1936, es van aprovar els enderrocaments de totes aquestes esglésies i es van organitzar les anomenades brigades d'atur forçós amb els treballadors que havien de executar aquests enderrocaments. La posició de l'Ajuntament va ser dramàtica ja que s'oposava als enderrocaments però no podia fer res per aturar-los ja que no tenia capacitat d'acció davant el Comite Antifeixista. A més a més el consistories veia obligat a pagar els sous dels treballadors que ensorraven les esglésies. El finançament de l'enderroc de les esglésies va arruinar l'Ajuntament. El fet que el consistori s'hagues quedat sense diners va provocar que els enderrocaments quedessin aturats per no poder pagar els treballadors però de les esglésies ja gairebé només en quedava runa.

En els primers temps ni els mitjans de comunicació de la ciutat ni personalitats destacades van atrevir-se a condemnar aquesta retallada del patrimoni ja que s'hagués pogut interpretar com un suport al bàndol feixista i hi havia por a les represalies. Però un cop acabats els enderrocs si que es va començar a críticar tot el que havia passat però, aleshores, ja era massa tard. Apart dels mitjans de comunicació són importants com a testimoni escrit de tot això les memòries de Lluís Rubiralta.

Concretament van ser enderrocades l'església del Carme, l'església de Sant Miquel del mateix carrer, l'església de Sant Pere Martir (a l'actual plaça de Sant Domènec), l'església i convent de les Caputxines (al carrer Talamanca), l'església de Sant Bartomeu (al costat de l'actual casal de les Escodines), l'església i convent dels Caputxins i el complex ignasià format per l'església de Sant Ignasi , la capella de El Rapte i l'hospital medieval de Santa Llucia que es trobaven a la plaça de Sant Ignasi, a les Escodines. Apart d'això cal apuntar que, en canvi, l'església de la Cova se'n va salvar sense rebre cap mena de pillatge ni incendi. També se'n van salvar esglésies meors com Sant Andreu o Montserrat. Uns temples dels quals Manresa Calidoscopi preten parlar en propers articles. El balanç de patrimoni artístic perdut va ser esgarrifós canviant de manera notable el paisatge. Un capítol apart mereix la basílica de la Seu que, tot i que va ser amenaçada pels enderrocaments, finalment va sobreviure gràcies a una campanya de salvament.

El balanç de patrimoni artístic perdut va ser esgarrifós canviant de manera notable el paisatge i skyline més genuí que la ciutat conservava desde feia segles. Una vergonyosa perdua col·lectiva en una ciutat que podia presumir de tenir uns grans temples, apart de la Seu, que més enllà de la funció eclesiàstica constituïen un tresor artístic incalculable. Recordar aquesta inmensa pèrdua hauria de servir per cuidar i conservar amb la màxima rigurositat el patrimoni que encara queda avui. Per desgràcia, encara avui, a Manresa no sempre es cuida com cal el patrimoni artístic.

LES TRAÇES DEL CANAL DE LA SÈQUIA A LA MANRESA ACTUAL

El canal de la Sèquia fa més de 600 anys que subministra aigua a la ciutat de Manresa. Alimenta les aigüeres, les dutxes, les fonts, els camps de regadiu... Però tot i així la Sèquia passa força desapercebuda. Sens dubte contínua present fora del nucli urbà on hi modela gran part del paisatge amb les seves ramificacions i els nombrosos horts que han crescut al seu voltant.

Però dins del nucli urbà encara hi han algunes traçes que ens permeten intuïr la presencia que hi havia tingut la Séquia. De fet, gran part del nucli urbà ha guanyat terreny als ramals de la Séquia i al seu regadiu de manera que han desaparegut els horts però la gran majoria de ramals continuen corrent pel mateix lloc que fa segles però soterrats per sota l'asfalt.

Una d'aquestes traces més visibles són els Diposits Vells, a la carretera de Santpedor. Les inmenses sales de l'actual Museu de la Tècnica o mitingòdrom ( tots els partits hi fan mitings en campanya electoral) antigament eren plenes d'aigua emmagatzemada que venia desde la Masia de Can Font pel canal de la Sèquia.

Però el canal contínuava i contínua soterrat per l'actual vial oportunament anomenat carrer de la Sèquia que tot travessant el Passeig arriba fins a la carretera de Vic ( a l'alçada dels vins Roqueta ) i després pel carrer Puigterrà de Dalt. En aquest carrer, a la banda més propera a la plaça Infants, encara ara s'hi troba una placa que indica (foto de sota), en un català antic, que allà era l'indret on s'acabava la Séquia.

Però de fet la Sèquia no s'acaba aquí. La Séquia entrava a les afores de l'aleshores reduït nucli urbà de Manresa. Continuava i continua pel carrer del Carme i va fins al carrer del Cap del reg, on hi ha la centenaria barberia que fa cantonada amb la Plaça Major. El nom del carrer és prou explicatiu, "cap del reg", és a dir final del reg. I així ho indica una placa ceràmica que hi ha davant la barberia on es diu que per allà entrava l'aigua de la Sèquia a la ciutat. Al mig del carrer encara hi han unes lloses molt antigues que cobreixen el conducte del canal de la Sèquia. Després el canal entra fins la Plaça Major resseguint les cases de la banda on hi ha la farmàcia o el restaurant El Mos. De fet abans de la reforma de la plaça, l'atrotinada vorera que hi havia tenia unes escletxes que permetien sentir una mica el correr de l'aigua de la Sèquia pel centre històric de la ciutat.

A partir de la Plaça Major, antiga àgora de la ciutat, qui sap per on corria i corre la Sèquia. Deu distribuir-se en altres ramals i finalment, després de correr per tots els racons de Manresa, l'aigua sobrant deu anar al riu Cardener i després cap al lloc d'on va sortir, el Llobregat. Anteriorment en alguns indrets s'havia donat una convivència visible de la Sèquia i la ciutat però les exigencies actuals dels nuclis urbans l'han acabat fent desapareixer del nostre paisatge urbà. Però el canal de la Sèquia, que marca la història de la ciutat desde fa segles, avui encara és ben útil. I es que per sota els nostres carrers, nous i antics, hi corre encara la Sèquia amagada però viva.

L'ORIGEN DE LA FESTA MAJOR DE MANRESA

A finals d'agost de cada any a Manresa celebrem la nostra Festa Major. Tot i tenir actes de tota mena que l'han anat diversificant i donant-hi un nou significat cal recordar que com gairebé sempre en la cultura popular la nostra Festa Major té un origen cristià. L'epicentre de la festa anys enrere era la missa conventual i solemne de la Seu, també dita "l'ofici", una missa de les més solemnes que es fan a la ciutat i que encara avui en dia hi assisteixen les autoritats civils de la ciutat. Aquesta missa que lloa i recorda aquest significat cristià que és l'origen de la nostra Festa Major.

Donçs bé, cal reconèixer que aquest origen és un pel macabre, com té sovint el costum de ser la devoció catòlica. Resulta ser que, tocant a Manresa, a Sant Fruitós de Bages tenien unes relíquies de Sant Fruitós, Santa Agnés i Sant Maurici, és a dir, petits trossos dels cossos d'aquestes persones que van morir assessinats a causa de ser cristiants. Per això a part de ser convertits en sants també sel's considera màrtirs. Cal dir que la religió catòlica tenia i encara té com a normal la desagradable tradició de venerar trossos humans de persones que han estat considerades santes.

Tornem als tres sants abans esmentats. A Manresa volien tenir algunes relíquies per donar més importància al gran temple que s'estava construïnt a Manresa: la basílica de la Seu. Després de diverses gestions per part de Manresa es va aconseguir que les relíquies de Sant Fruitós, Santa Agnés i Sant Maurici fossin traslladades de Sant Fruitós de Bages a Manresa, concretament a la basílica de la Seu. Un acte que es va fer solemnement amb una processó el 30 d'agost de l'any 1372. És a dir que ja fa dies. Des d'aleshores es recorda l'arribada dels Cossos Sants o Sants Martirs a la ciutat fet que va acabar instituint aquesta data com la Festa Major de Manresa. Anteriorment la festa major es celebrava en la data standart de festes majors: el 15 d'agost, festivitat de la Mare de Déu.

Però com que en aquella època les relíquies estaven molt cotitzades a Sant Fruitós es van oposar a cedir-les, tot i l'ordre eclesiàstica, i van considerar aquell trasllat com a un robatori. D'aquí neix l'antiga i tradicional mala relació que hi havia hagut entre les dues poblacions. D'aquest fet també van néixer les Tirallongues dels Cossos Sants ( origen del nom de la colla castellera manresana Els Tirallongues) una mena de versos que exemplificaven aquest ressentiment i que deien coses com: "Manresans, pillos i gormands, que ens heu robat els cossos sants".

Actualment aquestes relíquies es guarden a la cripta de la basílica de la Seu (foto de dalt )en unes caixetes situades en un petit altar. Unes caixetes ben tancades que s'han obert en contades ocasions ja que sembla que es necessiten uns determinats permisos per fer-ho. Però durant les Festa Major, en les dues misses solemnes que es fan es pujen a l'altar major i es fiquen dins unes caixes d'argent del segle XVII que són una valuosa obra d'art (foto de sota). Aquestes caixes també servien per treure les relíquies durant la processó dels Cossos Sants que es feia per Festa Major fins fa unes decàdes.

Així donçs resulta ser que, teòricament, els manresans fem Festa Major perquè celebren l'arribada d'uns trossos de persones santes a la ciutat. Això no sembla que ens afecti gaire, només faltaria. I per sort tampoc preocupa als del poble que van perdre aquestes relíquies, Sant Fruitós, que no deixen de venir a la nostra festa, almenys per aquest motiu.

LA NOVA FAÇANA DE LA SEU

La història de Manresa és avui protagonista d'aquest article de Manresa Calidoscopi. Concretament fem una breu pinzellada històrica del que en el seu moment va ser la nova façana de la basílica de la Seu. La façana que actualment dóna a la plaça de la Reforma dona a entendre, segons la forma de l'edifici, que aquesta hauria de ser l'entrada principal i més solemne al temple. Malgrat això, la basílica de la Seu, havia quedat inacabada desde feia segles i l'entrada principal al temple havia passat a ser una entrada lateral, la del Portal de Santa Maria, a la baixada de la Seu. D'aquesta manera la que havia de ser la façana principal era simplement una mena de darreres de la basílica que semblaven més l'entrada a una masia que no pas l'entrada al temple més gran de la ciutat ( foto superior ).

A primers del segle XX es va començar a pensar en fer un projecte per donar la grandesa necessaria a aquesta façana. Com que el projecte medieval, si n'hi havia, era desconegut es va decidir fer un projecte nou. El projecte de nova façana anava lligat a un altre projecte més gran: el de crear una nova entrada per Manresa. Aquesta "Reforma" preveia crear l'actual plaça de la Reforma que uniria l'estació del tren amb amb el centre de Manresa a través de la construcció d'un nou pont sobre el riu Cardener i l'obertura d'un nou carrer, l'actual Alfons XII. Però sobretot el que es pretenia era que a partir de la nova façana de la Seu baixés una nova i monumental escalinata que anes desde la basílica fins al peu del Puigcardener, a la plaça de la Reforma.

Després de discutir més d'un projecte es va decidir bastir una nova façana a partir del projecte d'Alexandre Soler i March que apart de ser un carrer va ser un important arquitecte manresà. El seu projecte (dibuix de sota el text )preveia la construcció d'una façana neogòtica amb un nou baptisteri, una nova capella del Santíssim substituint l'antiga capella barroca, una portalada-porxo de tres grans portes, un coronament del campanar amb un vistosa punxa de pedra, una nova teulada de dues aigües sobre tot el temple i una llargissima escalinata fins a la plaça de la Reforma. L'obra va ser apadrinada econòmicament per Prudenci Comellas que tampoc és només un carrer de la ciutat sinó que també va ser un empresari compromés de l'època.

L'obra, amb llargues interrupcions incloses, va ser feta entre 1915 i 1934. L'any 34 l'obra va quedar definitivament parada. Va quedar per fer la nova capella del Santíssim, la teulada de dues aigues i l'acabament de la llarga i complexa escalinata, de la qual, només se'n va fer el primer tram.

Però algún element de la nova però inacabada façana va desaparèixer anys més tard. Per exemple la vistosa punxa de pedra que es va fer al campanar va desaparèixer durant el conflicte de la guerra civil de 1936-39. O els vitralls del baptisteri que també van ser destruïts durant la guerra. Després de 60 anys tapiats, aquests, es tornaran a obrir coincidint amb la restauració del baptisteri que s'està en aquests moments.

D'altra banda amb la nova plaça de la reforma, actualment en construció, es donara continuïtat a aquest primer tram d'escales que hi ha fet. La nova escala serà en diagonal, enlloc de recta que era tal com s'havia pensat, per l'enorme complexitat que representa fer-la recta en un lloc on hi ha un barranc tant dret. D'aquesta manera es completarà, de manera diferent i amb un pèl massa de ciment, l'escala d'accés que havien somiat els promotors de la nova façana a primers de segle XX. Tot i així, l'objectiu de convertir aquesta façana en la principal entrada al temple de la Seu, treient protagonisme a la lateral, encara avui dia no s'ha aconseguit.

La història de la Llum i l'aigua: Que va ser i que en podem aprendre?

Aquests dies la ciutat celebra les festes de la Llum. L'origen de les festes es basa en la commemoració del miracle de la Llum, una llegenda genuïnament local. Manresa Calidoscopi vol reflexionar sobre aquesta història parlant de les seves claus i veient que en podem treure avui en dia. Per això us fem un esquemàtic resum de la història per si no la sabeu o recordeu del tot. (Si ja la sabeu podeu passar al següent paràgraf) Els manresans van decidir la construcció d'una sèquia desde el Llobregat per solucinar la llarga sequera que patia la ciutat. L'oposició del bisbe de Vic a que aquesta passés per les seves terres van obrir un llarg conflicte i paralització de les obres que es va solucionar a través d'un miracle que van presenciar alguns manresans. Segons s'explica una llum va entrar a l'antiga esglèsia del Carme. Aquest fet va ser interpretat com un senyal de Déu fet que va provocar que el bisbe de Vic es penedís de la seva intransigent posició envers els manresans i la rectifiqués.

La història de la llum és una llegenda, amb la seva part real i la seva part de dubtosa veracitat. En aquest cas, però, la part de dubtosa veracitat passa per tenir fe en la religió catòlica. Però a Manresa Calidoscopi no es vol discutir sobre si el miracle és veritat o mentida. La història de la llum i l'aigua no és només el miracle. Va més enllà d'això i va implicar temes molt poc divins.

La construcció de la Sèquia va ser un pols de poder. Una lluita entre el poder de la reialesa catalana i l'església. En l´época medieval la religió catòlica tenia un pes central en la societat del moment. Aquest fet provocava i aprofitava que l'església, apart de la seva feina d'assistència religiosa als fidels catòlics, treballés molt per tallar el bacallà aconseguint molts àmbits de poder. De fet, en l'època medieval eren habitual els conflictes de poder entre aquests dos estaments, el reial i l'eclesiàstic.

Aquest conflicte també forma part de la tradicional mala relació entre Vic i Manresa. Una mala relació, o més ben dit rivalitat, que encara avui dia segles més tard ha tingut alguns nous episodis com el de la possible implantació de les vegueries i la seva capitalitat. Una mala relació que s'ha basat, una vegada més, en les lluites de poder. El fet que Manresa, tot i la seva activitat i mida, no tingués cap centre de poder i Vic fos un centre de poder religiós va ser un dels elements que va propiciar històries com les que hi ha a l'entorn de la construcció de la Sèquia.

Però de totes aquesta història tant antiga que en podem treure avui en dia? Sens dubte la capacitat dels manresans per unir-se i per tenir la pensada de solucionar un problema tant complex ahir i avui com el de la sequera amb la construcció d'un canal d'aigua. Una sèquia que va ser una gran obra d'enginyeria i d'una extrema complexitat per l'època. Si el segle XIV els manresans van ser capaços de reunir forçes i construir un canal amb el qual encara avui bevem i reguem, avui no serem capaços de continuar fent grans coses junts per la ciutat? La Sèquia, i la tenacitat per construir-la, ens pot donar una bona lliçó.