
...En un ciutat petita com Manresa la proporció de gent que coneixem molt superfícialment, que potser ni tant sols sabem de què i i que ni molt menys en sabem el nom, és molt més alta que en poblacions de dimensions molt més superiors o inferiors. Per no parlar de tota aquesta gent que ni tant sols no saludem però que malgrat això, ens sonen. Aquesta mena de xarxa difusa de relacions, en que a vegades sembla que tots en coneixem però ens coneixem poc, o molt poc, crea una certa pressió social en què les aparences, allò que semblem més que allò que fem o som, tenen una especial rellevància.
Potser és per això que el nostre punt de trobada més important és un aparador: el Passeig. Aquesta pressió, aquesta visibilitat, a vegades resulta enutjosa i pot crear una certa sensació d'ofec. Hi ha gent que, de fet, no la suporta i ha arribat a marxar de Manresa o a cultivar-ne un cert odi. D'altres queden meravellats de veure com de fàcil és passejar per la ciutat i topar-se amb amics o coneguts.
No és estrany que la intensa sensació d'arribar a casa que tenim els manresans i manresanes quan contemplem la clàssica estampa del Pont Vell i la Seu després d'unes setmanes d'absència, sigui directament proporcional a l'agradable sensació d'alliberament que obtenim en arribar a un lloc on no som ningú i a on ningú no li sabrà greu si ens oblidem de saludar-lo
Que, us hi sentiu identificats o no?
1 comentari:
No sóc manrresà però també m'hi identifico...
Publica un comentari a l'entrada