ACTIVISME VEGÀ

T'alimentes de cadavers? Go vegan

Les pintades que omplen algunes parets dels nostres carrers sovint tenen un caracter o motiu reivindicatiu marcat per les demandes polítiques, o per demandes laborals o de conflictes concrets que es produeixen en un moment o context determinat. En altres casos les pintades a les parets també ens poden deixar missatges buits, sense profunditat que només tenen la missió de cridar l'atenció pel seu poc sentit. D'altra banda, i a nivell local, també trobem pintades amb missatges profunds i poètics com els que fa el nostre estimat Grillart. I també en trobem d'altres molt menys usuals com el d'aquesta pintada que a través d'un "T'alimentes de cadavers? Go Vegan" reivindica la dieta vegana o el que és el mateix, si no m'equivoco, la dieta vegetariana . La pintada, situada al carrer Lleida de Manresa, es feta amb un estrident verd fluorescent que acompanya i ambienta aquest contundent missatge d'activisme vegà.

" LA ARTESANA "

Els anys passen i les coses canvien. On havia un edifici ara n'hi ha un altre, en aquells pis on tota la vida hi havia viscut una familia determinada ara hi viuen uns altres. El mateix passa amb el comerços, passen els anys i en un local determinat hi passen uns quants negocis diferents, i el record se n'esborra al cap d'un quants temps. Però en alguns casos, alguns elements queden i n'allarguen el record. És el cas de "La Artesana" una botiga que devia existir al carrer Pedregar, tocant a la plaça del Carme. Una botiga de la qual només en queda un bonic portal de fusta que emmarcava l'entrada a aquest comerç.

Un portal senzill i exquisit amb les línies pròpies de l'estil modernista que, anys després, encara sobreviu oblidat i mal conservat. L'antic local de "La Artesana" és avui ocupat pel magatzem de la Taverna Esprit de Vi, que és a la mateixa cantonada amb la plaça del Carme. Seria interessant que els actuals responsables de l'antic local de "La Artesana" es cuidessin d'una millor conservació d'aquest antic i bonic detall manresà.

PARET O FAÇANA?

En aquesta imatge podeu veure un fragment de les façanes de l'edifici dels Quatre Cantons representa la pitjor part de la intervenció de l'empresa municipal Fòrum en aquest indret del Barri Antic. No es veu segur si això és una simple paret amb unes finestres o una façana exterior. Sembla talment com si haguessin girat la façana de dins i l'haguessin posat fora. Però curiosament d'això en diuen façana tot i que no s'assembla de res a les façanes que té com a companyes als carrers del voltant. Unes façanes que, antagònicament a la dels Quatre Cantons, tenen coses tant estranyes com balcons i baranes, persianes i finestres diferents. En definitiva, la personalitat del Barri Vell. Els Quatre Cantons van per una banda i el Barri Antic per una altre.

L'arquitectura dels Quatre Cantons i les seves façanes són com l'aigua i l'oli, no hi ha manera que es barregin. I per acabar-ho d'adobar aquesta intervenció urbanística destructora anomenada Quatre Cantons s'ha carregat físicament el mateix i tradicional indret dels Quatre Cantons. Una intervenció de la qual ja se n'havia parlat a la secció de Manresa Calidoscopi anomenada Manresa posa't lletja però es que la magnitud imatge i la intervenció mereix un altre post de denúncia.

DE SAN MARCOS A SANT MARC

Avui a Manresa Calidoscopi un petit detall ja desaparegut. Fins fa pocs mesos a la baixada de Sant Marc, que baixa del carrer Galzeran Andreu fins a la Via Sant Ignasi, encara es conservava una de les antigues plaques que retolaven els carrers en castellà.

El carrer abans de ser normalitzat s'anomenava "Calle San Marcos" i al damunt d'aquest nom hi ha una abreviació que indica que ens trobavem al Dto V. Una abreviació que ens porta a interpretar l'antiga existència a Manresa d'una divisió en departaments o districtes. Una placa, que en el moment de fer la foto, feia anys que havia quedat oblidada i que ja era una mena de relíquia de temps passats. Avui, però, ha estat finalment canviada per donar pas a la baixada de Sant Marc.

DE NOU, GRILLART

Accions urbanes com pintades i algunes instal·lacions amb missatge són els senyals que deixa a la nostra ciutat l'artista anonim Grillart. Un artista conceptual que no construeix els seus missatges missatges ni en museus ni sales d'exposicions. Els senyals Grillart ens els trobem en els llocs més quotidians de l'entorn urbà més proper. Grillart, amb els seus missatges, busca sorprendren's i fer-nos reflexionar tot fent activar la incòmoda màquinaria del nostre cervell que ens obliga a pensar sobre el que s'ens diu. Uns missatges profunds que Grillart ens posa en safata en qualsevol paret o racó de Manresa que hagi triat per al seus missatges. Un missatge Grillart et pot sorprendre en qualsevol cantonada tot fent trontollar els teus esquemes!

Missatges com el que es pot trobar al carrer Sabateria, on un "Vius o esperes?" pretén fer trontollar els plantejaments de les nostres pròpies vides.

Grillart, de qui pocs en deuen conèixer l'identitat, semblava que havia rebaixat la seva activitat però, per sort i inesperadament, un nou senyal ens indica una nova acció Grillart. Una acció anunciada però no concretada que podreu trobar escrita en el programa del cicle Maleïts, de foment de la lectura, que organitza l'Ajuntament de Manresa. L'activitat s'anomena "Video-furtiu: Grillart" i es tracta d'una programació de video que desenvoluparà Grillart per diferents espais de la ciutat. Tot això passarà de l'1 al 5 d'octubre en hores i llocs indeterminats. El recull del treball de Grillart aquests dies quedarà recollit en la mostra Qincidències que realitzarà del 6 al 28 d'octubre al Museu Comarcal la revista cultural manresana Q.

Així doncs aquesta setmana, si teniu sort, tot passant pels carrers de la ciutat potser us trobareu i conèixereu a Grillart en acció. I sino haureu de continuar vivint amb el dubte existencial de no saber la veritable identitat d'aquest heroi artístic: Grillart.

NÚVOLS I CEL A SANT ANDREU

A la plaça de l'Hospital núvols prims pinten simètriques pinzellades de blanc sobre l'inmens blau del cel. A sota s'ho miren els campanars bessons tot fent de poderosos centinelles de l'església i la imatge de Sant Andreu.

100 ARTICLES DE MANRESA CALIDOSCOPI

______________ Manresa desde el pla de la torre de Santa Caterina

Aquest article que publica avui dilluns 24 de setembre Manresa Calidoscopi té una xifra rodona al seu darrere: és l'article número 100 d'aquest bloc.

Manresa Calidoscopi va néixer el desembre de 2006 per parlar de Manresa. Per oferir una visió de temes, ambits o aspectes manresans que l'autor d'aquest bloc considera importants. Per construïr un lloc dins del dispers i infinit univers d'internet que parli també d'allò més proper que tenim els internautes manresans o els foranis interessants per la nostra ciutat. Per intentar crear una blocesfera manresana més sòlida.

Moments més alts i més baixos de l'autor han caracteritzat aquest bloc de manera que potser els objectius inicials del bloc han variat en alguns aspectes. Si primer es pretenia parlar de Manresa tant en termes d'actualitat com d'anàlisisi, més tard s'ha canviat de plantejament i s'ha passat a fer una descripció de la ciutat desde diferents punts de vista. Tant d'àmbits amplis com de més concrets i plens de detalls. Punts de vista sobretot fets amb instàncies fotogràfiques que busquen descriure allò més especial de la nostra ciutat, la Manresa més històrica, la Manresa més amagada, la Manresa que ja només és un record... També treient a la llum detalls que potser passen desapercebuts però que també formen part de la personalitat. Una personalitat que uns trobaràn meravellosa, altres la trobaràn grisa, altres no n'hi trobaràn però que en és la personalitat de la nostra ciutat: Manresa.

Manresa Calidoscopi, en resum, només vol dedicar aquest bloc a la ciutat de Manresa. 100 articles. Es podria dir que sembla impossible dedicar aquesta quantitat d'articles a la nostra ciutat, però es possible perquè Manresa dóna per això i molt més.

Però apart d'això l'autor també creu que aquesta ciutat es mereix una atenció que moltes vegades no li donen ni els mateixos manresans. I també, l'autor, confessa que Manresa Calidoscopi és una idea per donar sortida pública a una obsessió per Manresa que sempre ha portat secretament al cor.

A tots els que visiteu Manresa Calidoscopi, moltes gràcies!

REFLEXIONANT SOBRE CULTURA

Pep Garcia, promotor cultural, reflexiona sobre la cultura a Manresa en l'article Manresa Escultural o no. A Manresa Calidoscopi s'hi transcriuen alguns fragments d'aquesta interessantíssima reflexió.

.

Manresa malda per reivindicar un lloc en la cultura d'aquest país al mateix temps que lluita, de portes endins, per tenir com a mínim endreçada i coberta la cultureta local. Voldria esdeveniments de gran calibre i ressò, coses úniques al mateix temps que passa comptes i dubta entre petites coses culturals d'estar per casa o grans coses que la llencin a l'estrellat. Però això darrer li fa por. Efectivament, li fa por estavellar-se. I així estem, així som i així ho veig tot plegat.

.

Crec que el que passa és que Manresa viu -encantada- dins un mar de reptes pendents, projectes per concloure i fites per assolir. i aquesta situació d'impasse permanent si bé per un cantó resulta exasperant, per l'altre obre un horitzó gairebé il·limitat de coses per fer. I això augura, sens dubte, llarga vida als manresans.

.

A l'hora de fer una radiografia com aquesta, és díficil no caure en tòpics. Però a Manresa encara és més díficil, ja que en el seu cas els tòpics acostumen a ser veritat i sovint la millor explicació sobre com es fanm per què es fan i qui fa les coses que es fan. Deixeu-me, doncs, basar-me en tòpics;

.

Manresa projecta el que vol ser sense saber, exactament, que és ni que vol ser.

.

Manresa s'enmiralla. Sempre. Sempre s'enmiralla en d'altres.

.

Manresa delega. Culturalment la ciutat s'ha recolzat en les entitats. Penso que amb un excés de generositat política, els polítics s'han tret de sobre el mort de la responsabilitat cultural i l'han carregat damunt les espatlles de voluntaris culturals, agrupats en un estol amplíssim d'entitats disposades a morir per un ideal...cultural. Manresa delega la cultura en la cultura de la voluntat. I el qui vol no sempre pot ni sempre està capacitat.

.

Manresa té un problema de pressupost. Demaneu a un polític manresà els pressupostos de cultura i el somriure se li torçarà i se li envermellirà. Pura xavalla.

.

Manresa es conforma. De vegades a la ciutat li agradaria tenir menys ambició per quedar-se, còmodament, instal·lada en un còmode replà de la Catalunya de mig gas.

.

Manresa és capital -de comarca i potser, amb el permís de Vic i Igualada, també serà capital de vegueria-però no és, encara, una potent capital cultural.

.

Manresa voldria ser... qualsevol cosa menys Manresa.

.
Manresa és lucida. De vegades. Té punts de lucidesa cultural que l'apropen a la normalitat. Però la normalitat, a Manresa, és excepcional, efímera i envoltada sempre d'ulls locals que hi busquen "peròs", hi troben "taps, inventen "traves" i resten, sempre, mèrits a qualsevol gest de lucidesa cultural que la posi en una òrbita, diguem-ne, d'avantguarda normal.

.
Manresa té capelletes també culturals. No és el meu fort però entreveig corredisses, petites -i grans- empentes, coincidències en el calendari i d'altres freds de peu entre els irreductibles responsable d'entitats que voldrien fer coses, sobretot, quan ningú més -NINGÚ- no estigui fent res en tota la ciutat.

.
Manresa té tantes ganes de que passin coses que, quan passen de debó amb tot el que impliquen, s'arronsa.

.
He fet aquesta dissertació gratuïta i ràpida i l'he fet, ja ho he dit, basant-me en tòpics. Doncs bé, no era gratuïta. Un cop vistos els tòpics, concretament darrere els tòpics, hi ha una Manresa a punt d'esclatar, a punt de posar-se en òrbita, a punt de...tantes coses que de vegades penso que l'excés d'ambició la fa estar, temporalment, en el pitjor dels estats culturals possibles: l'estancament.

.

Manresa Escultural. O no / Pep Garcia.
Revista transversal, edició 2006. Pag 36-37

L'ANTIGA ESGLÉSIA DEL CARME

Manresa Calidoscopi dedica una sèrie d'articles a les esglésies desaparegudes durant la guerra civil de 1936-39. En aquesta ocasió parlem de l'antiga església medieval de la Mare de Déu del Carme.

Aquest edifici, començat a construir el segle XIV era un magnific i potent edifici d'estil gòtic. Unes formes gòtiques però austeres que eren un tret característic d'aquest art medieval. Acabat durant la mateixa edat mitjana tenia una llargada i amplada considerables. Aquesta austeritat quedava demostrada en la seva façana, la qual tenia aspecte de fortalesa. Però el seu interior, fet a partir d'una sola i amplia nau tenia un considerable alçada gòtica que oferia una perspectiva magnífica.

Aquesta església es trobava situada a dalt de tot del PuigMercadal, on actualment es troba l'església més moderna del mateix nom. Al seu costat durant segles s'hi trobava el convent dels monjos carmelites. Un edifici que, anys més tard va ser convertit en caserna i finalment va ser ampliament reformat per convertir-lo en alberg. Avui en dia encara podem observar els arcs del claustre integrats en la plaça i l'edifici de l'alberg del Carme.

Tot i l'estil gòtic de l'edifici, l'interior era amoblat majoritariament amb mobiliari i altars d'època barroca. En són un exemple destacable el gran altar barroc que presidia l'altar major, que combinava escultura amb unes grans pintures. D'aquest altar se'n van poder conservar a correcuita algunes parts escultoriques i de pintura que avui es poden veure al Museu Comarcal.

L'església del Carme, pels creients en miracles, era l'església que va presenciar el famós miracle de la Llum. Per això també en destacava l'altar commemoratiu del miracle de la Llum, amb un plafo escultoric que il·lustrava el miracle. Però una de les peces més venerades d'aquell temple era la figura de Sant Salvador, una valuosa escultura del segle XIV. La figura de Sant Salvador estava crucificada en una creu, a l'estil d'un Sant Crist, i era molt valorada sobretot per la pagesia de Manresa i voltants. Per això, quan hi havia sequera, la figura era treta al carrer en processó per demanar pluja. Una figura medieval que també va desapareixer.

El Comite Antifeixista també ordena, desgraciadament, l'enderroc del Carme. Ben poques coses se'n van poder salvar d'aquest temple. Només algun finestral i alguns elements del mobiliari. Però durant el seu enderrocament, en canvi, es va produïr un interessant descobriment. A sobre de les claus de volta i d'altres parts parts de la teulada es van trobar molts trossos de ceramica manresana d'època medieval. Un material que s'havia utilitzat en el seu moment per reomplir aquestes parts de teulada. Un material amagat, que segles més tard, va esdevenir un valuós descobriment dins el trist enderrocament de l'antic temple del Carme. Restaurades i reconstruïdes es poden veure exposades al Museu Comarcal.

Un cop acabada la guerra civil es va decidir dotar, de nou ,a la parroquia del Carme d'una església. Tot i que en algún moment s'havia pensat fer-la en un lloc nou, finalment es va decidir construïr-la en el mateix lloc per la tradició i record que representava aquell indret.

Es va dissenyar un nou projecte anomenat "el temple de la llum", d'estil neogòtic i inspirat en l'antic temple gòtic dissenyat per Joan Rubió Bellver. Però el temple, finançat a través d'intenses campanyes populars per recollir fons, va quedar molt molt inacabat en el seu exterior. Va quedar per fer gairebé tota la façana, el campanar i algunes de les voltes del seu interior a part de nombrosos finestrals sense obrir. En el seu interior s'hi pot trobar una reproducció de l'antiga escultura gòtica de Sant Salvador. D'altra banda, tot i que l'església conserva l'amplada de l'antiga, és més curta que l'antic Carme. L'antiga església tenia una llargada que arribava pràcticament fins a les mateixes escales de la baixada del Carme. Però la nova església es va fer més retirada i curta per poder guanyar una nova plaça al davant de l'església.

La eternament inacabada façana de l'església del Carme representa una dels punts indrets més lletjos de la ciutat ja que aquesta façana es pot veure desde molt llocs de la ciutat. Un fet que a la secció de Manresa Calidoscopi anomenada Manresa posa't lletja ja vam dedicar-hi un article.

L'antiga església del Carme durant el seu enderrocament

LA SEU AL CAPVESPRE

Els capvespres sovint converteixen el cel en un inmens mar de colors. Vermell, blau, rosa o taronja són colors que es combinen de manera natural com si fossin una pintura d'aquarel·la. Un d'aquests vespres el podem veure enmarcat en aquesta fotografia. Un capvespre al parc de la Seu de Manresa. A l'esquerra el cel ple de color i a la dreta el baptisteri de la basílica abans de la seva actual restauració. Punxes i gargoles a contrallum creant formes misterioses.

DAINTZU, EL KARAOKE MANRESÀ

Manresa Calidoscopi habitualment no sol descriure ambients socials o personatges de la ciutat però en aquesta ocasió si que ho fa per descriure un espai especial dins del circuit de bars de copes manresà: el karaoke Daintzu. Aquest és un espai de reunió de personatges frikis, un espai mític on podem demostrar les nostres habilitats per a l'espectacle, un espai que a vegades és escenari de grans actuacions i, moltes vegades, de grans rídiculs. Això si, tot això en un ambient íntim. Al Karaoke s'hi alternen criatures estranyes, gent que són pura carn de karaoke o esporàdics que tant com venen s'en van sense entrar del tot a l'atmosfera Daintzu.

Aquest espai mític és situat al carrer Vilanova de Manresa. És un local en forma de L. En la trobada dels dos eixos d'aquesta L s'hi troba un petit escenari i dos microfons espectadors tant d'actuacions memorables com patètiques. La decoració del local alterna bigues de fusta pròpies de la casa antiga a on es troba amb sofas baixos per escarxofar-se i cadires per a veure l'elenc karaoker. Un dels elements més kitch del local és el gran mural que decora tota la part més fonda del local. Un mural de grafitti que representa un espai a mig camí entre un desert de l'oest i unes ruines mayes. Sens dubte és un element, gairebé inclassificable, emblema de l'estrany ambient que respira el local.

En el seu escenari i microfons hi passa tota mena de gent. Els convençuts que canten la seva canço preferida amb tant de sentiment com mala traça. Els karaokers nats, aquells que saben cantar i que poden arribar a emocionar el reduït públic que hi ha amb la seva interpretació magistral de cançons d'amor. Aquests són els pocs que utilitzen amb delicadesa el microfon: anima, veu i cos són una sola cosa. Els vergonyosos que canten la canço comodament asseguts desde el seu sofà sense haver de suportar la presió de l'escenari. O les parelles o grups d'amics que surten a cantar junts i amb alegria les cançons suades com la zarzamora, boig per tu, la chica ye-ye o alguna canço de la Pantoja. Perquè l'important és participar i passar-s'ho bé, clar que si!

Un lloc especial mereixen els clients del karaoke fixes, aquelles persones que han esdevingut personatges amb un àurea friki. Com per exemple un senyora rossa de mitjana edat que seu ben aprop de l'escenari amb aspecte temible i que està especialitzada en cantar cançons de ritmes i ressons flamencs. I no li surt malament. De fet en algunes ocasions, quan no canta i desde la seva cadira fixa, honora a d'altres cantans del karaoke afegint-se a la canço amb el seu cant d'estil flamenc. D'aquesta manera enriqueix la interpretació de la canço corresponent. Durant un temps venia acompanyada d'una amiga d'aspecte molt semblant de la qual fa temps que no se'n sap res. Misteris!

Just a la cadira del costat d'aquest personatge s'hi asseu, també de manera fixa, un altre ésser amb una àurea estrambòtica encara més gran. És un senyor d'entre uns 50 o 60 anys que sol preferir tres temàtiques de canço molt concretes: la canço italiana, les cançons de Frank Sinatra i la mítica canço de La Trinca anomenada El baró de Bidet. Tot i que esporàdicament canta desde la seva cadira normalment sol cantar desde el petit escenari del Daintzu. Durant el recorregut d'aquest senyor desde el seu lloc fins al petit graó que forma l'escenari gairebé sempre fa veure que s'entrabanca. Aquest és el gest més característic que el defineix dins el complicat univers karaoker del Daintzu. Aquests dos personatges han esdevingut una prolongació natural de l'habitat karaoke i, fins i tot, a vegades fan parella artística.

I tot que la consumició mínima i obligatoria no baixa dels 4 o 5 euros, a vegades, l'espectacle s'ho val i compensa el preu. Al Karaoke tothom pot fer el seu petit recital, fins i tot, les cambreres del local quan s'avorreixen.

Els clients del Daintzu tenen la llibertat de poder deixar entreveure les seves bones o males actituds artístiques, demostrar que no es té sentit del rídicul. Viure somnis de grandesa a través d'evocadores cançons.

L'ANTIGA ESGLÉSIA DE SANT PERE MARTIR

Fa uns dies Manresa Calidoscopi dedicava un article (Els temples perduts, 4-09-2007)a parlar de les esglésies que durant el 1936 van desparèixer dins els efectes devastadors de la Guerra Civil. Avui, però, recordarem una de les esglésies concretes que va desaparèixer: l'església de Sant Pere Martir.

Sant Pere Martir era a l'actual plaça Sant Domènec, enganxada a les parets del teatre Conservatori. Començada el 1321, no va ser acabada fins seglés més tard. Per això l'església era un poti-poti d'estils ja que l'edifici era barroc però en canvi la teulada era d'estil barroc. Una barreja d'estils no gaire estètica. Antigament al costat de l'església hi havia el convent dels dominics que el segle XIX va ser convertir en el teatre Conservatori. La porta de l'església era davant la casa de la Buresa i l'absis a la carretera de Cardona. Un absis que trepitjava una part de la carretera i que antigament actuava com una part més de la muralla de la ciutat.

La part de més interés de l'edifici era la capella del Roser que tenia un valuós retaule barroc. Aquest retaule va ser salvat en gran part de ser cremat i avui, tot desmuntat, ocupa la sala barroca del Museu Comarcal de Manresa.

.

Cal dir que del conjunt d'esglésies que van ser enderrocades, aquesta era la que tenia menys interés de manera que fins i tot el mateix ajuntament ( en contra dels enderrocaments però sense marge de maniobra) va autoritzar l'enderroc. Va ser l'únic enderroc amb el qual va estar d'acord. D'aquesta manera s'hagués començat a fer realitat un vell projecte urbanístic: la gran plaça de Sant Domènec que havia d'obrir-se en els solars de l'església i el Teatre Conservatori.

.

Un cop ensorrada l'església es va construïr un refugi antiaeri a la paret del Teatre Conservatori. Un cop acabada la guerra es va construïr la plaça que va existir durant decàdes, una plaça de parterres i arbres plena de coloms. Però la parroquia de Sant Pere Matir no va desaparèixer. L'església va ser reconstruïda en un nou indret ja que es volia aprofitar el solar per fer-hi la nova plaça. Aquest nou indret per establir-hi església i parroquia va ser a l'actual plaça de Crist Rei on es va construïr la nova i ample església de Crist Rei, herència de l'antiga esglèsia. Un projecte d'Alexandre Soler i March inspirat en una esglèsia italiana. Un projecte fet a partir d'aportacions populars i que va quedar inacabat.

.

Però el record de l'antiga església va ressorgir a finals dels anys 90 quan es va renovar la plaça Sant Domènec. Quan es va aixecar tota la plaça van quedar a la llum les ruïnes de l'antiga església. Encara es va poder observar clarament la planta del temple, i fins i tot, el mosaic de la capella del Roser i la base del campanar. A més a més a l'ensorrar el refugi antiaeri van quedar al descobert les ruines dels contraforts i separadors de la part dreta de les capelles laterals de l'església. Unes ruïnes i un record que van quedar integrats com un element més de la nova plaça.

L'església de Sant Pere durant el seu enderrocament
La silueta del Quiosc de l'Arpa amb la runa que quedava de l'antiga església al fins. A l'esquerra el Teatre Conservatori

CARRER DE LA PREVISIÓ

Vet aquí que a Manresa hi ha un carrer dedicat a la previsió! és un carrer del petit barri de les cases de l'Avecrem (algú sap perquè tenen aquest nom popular de marca de pastilla per donar gust al menjar?), prop el cuartel del la Guardia Civil. Ara buscare pel nomenclàtor de carrers manresà si existeix el carrer de la imprevisió, de la prudència, la planificació, o del seny i la rauxa.

VIURE A MANRESA

Natxo Tarrés ens parla de Manresa en el llibre Manresa Vic. Retorns d'un retorn. Tot seguit uns quants fragments de la seva visió a la ciutat.

Des d'on més m'agrada observar la meva ciutat és des de la plana de Bages, de nord a sud, amb les muntanyes de Montserrat al fons, dibuixant una serra impossible, serra fantàstica extreta d'algún conte tolkià.

A Manresa sempre diuen que som a prop de tot arreu, deu ser perquè som al bell mig de tot..., el cor de Catalunya, oi? Sempre, des de petit, m'ha fet molta gràcia aquesta expressió. És ben cert que els manresans sempre hem trobat bone maneres d'autoanomenar-nos i tirar-nos floretes de passada però també es veritat que sempre acostumem a queixar-nos de tot, sobretot dels pròpis manresans; som "criticons", o això diuen. Però quan surt el nom de la ciutat, aparteu-vos que un ho defensa a capa i espasa; i és que jo sóc de Manresa alerta. Deu ser això del cor de la pàtria, que es porta tant a dins -i que no me'l toquin.

A l'estiu una de les aficions que no s'ha perdut, és la de seure al bonic passeig de plataners, prop de l'antic Casino, a fer l'orxata i veure passar amunt i avall la clientela. Fer un munt de safareig i sant tornem-hi, que no ha estat resm que ara ens toca passar a nosaltres pel mig i és el torn de donar tema al qui menja, assegut, un deliciós gelat. Aquest és el deliciós esperit de poble del qual un no pot, ni vol, escapar.

I és que has de saber que Manresa és plena de pujades i baixades, turons i torrents, que de vegades encara desborden. Què hi farem, així és la natura, i les seves raons devien tenir els primers manresans, aquells que un dia van decidir establir-se en aquest paratge tan singular, aquest que és avui encara la meva, i si vols també la teva. ciutat.

Natxo Tarrés / Viure a Manresa (fragments)

Manresa Vic, retorns d'un retorn. Eumo editorial. Pag 87-88

ELS TEMPLES PERDUTS

Manresa sovint no ha tingut mai gaire sort a l'hora de conservar del seu patrimoni. A vegades per deixadesa i poca consciència dels mateixos manresans i a vegades per atacs provocats per guerres d'abast molt més ampli que el local. Però en aquest article volem parlar d'un dels capítols més dolorosos i convúlsos de pérdua de patrimoni que ha patit la ciutat. Un capítol negre per l'art manresà que es va desenvolupar durant la terrible guerra civil de 1936-39, la perdua de set esglésies manresans d'un valor artístic incalculable. Són els temples perduts.

Manresa durant la guerra civil es trobava en el bandol republicà. En aquells dies d'agitació i desordre popular l'Ajuntament republicà de la ciutat va perdre gran part del control sobre la ciutat. Aquest descontrol per part de l'Ajuntament va ser aprofitat per un nou òrgan creat per les faccions més revolucionaries del bàndol republicà: el Comité Revolucionari i Antifeixista de Manresa. Aquest comité, que va pendre el control i el poder d'acció, estava format sobretot per organitzacions obreres amb un marcat sentiment anticlerical. La lluita antifeixista tenia en les institucions i estaments religiosos un dels seus principals blancs.

I aquesta actitud va permetre al Comite Antifeixista, que actuava com volia i en marges de dubtosa legalitat, acordar i aprovar l'enderrocament de gairebé totes les esglésies de Manresa. Una decisió amb dos vessants. Per una banda es venia aquesta decisió com l'oportunitat de donar feina a un gran nombre d'aturats, els quals ensorrarien les esglésies a canvi d'un sou i que també treballarien en la construcció de noves obres públiques com la cobertura del torrent de Sant Ignasi o el nou pont de la Reforma. Però d'altre banda hi havia el desig, molt més fort, que en nom de la revolució s'esborrés tot símbol religiós sinònim d'imposició feixista.

Abans de l'autorització dels enderrocaments grups incontrolats ja havien entrat a les esglésies en els inicis de la guerra robant-ne i destruint-ne mobiliari artístic del seu interior. Apart d'això també es van organitzar algunes fogueres al davant de les esglésies per cremar-ne mobiliari i elements artístics que en treien. Tot i així algunes persones i entitats van poder salvar alguns dels objectes de la crema i destrucció.

Poc després, a finals d'estiu de la tardor de 1936, es van aprovar els enderrocaments de totes aquestes esglésies i es van organitzar les anomenades brigades d'atur forçós amb els treballadors que havien de executar aquests enderrocaments. La posició de l'Ajuntament va ser dramàtica ja que s'oposava als enderrocaments però no podia fer res per aturar-los ja que no tenia capacitat d'acció davant el Comite Antifeixista. A més a més el consistories veia obligat a pagar els sous dels treballadors que ensorraven les esglésies. El finançament de l'enderroc de les esglésies va arruinar l'Ajuntament. El fet que el consistori s'hagues quedat sense diners va provocar que els enderrocaments quedessin aturats per no poder pagar els treballadors però de les esglésies ja gairebé només en quedava runa.

En els primers temps ni els mitjans de comunicació de la ciutat ni personalitats destacades van atrevir-se a condemnar aquesta retallada del patrimoni ja que s'hagués pogut interpretar com un suport al bàndol feixista i hi havia por a les represalies. Però un cop acabats els enderrocs si que es va començar a críticar tot el que havia passat però, aleshores, ja era massa tard. Apart dels mitjans de comunicació són importants com a testimoni escrit de tot això les memòries de Lluís Rubiralta.

Concretament van ser enderrocades l'església del Carme, l'església de Sant Miquel del mateix carrer, l'església de Sant Pere Martir (a l'actual plaça de Sant Domènec), l'església i convent de les Caputxines (al carrer Talamanca), l'església de Sant Bartomeu (al costat de l'actual casal de les Escodines), l'església i convent dels Caputxins i el complex ignasià format per l'església de Sant Ignasi , la capella de El Rapte i l'hospital medieval de Santa Llucia que es trobaven a la plaça de Sant Ignasi, a les Escodines. Apart d'això cal apuntar que, en canvi, l'església de la Cova se'n va salvar sense rebre cap mena de pillatge ni incendi. També se'n van salvar esglésies meors com Sant Andreu o Montserrat. Uns temples dels quals Manresa Calidoscopi preten parlar en propers articles. El balanç de patrimoni artístic perdut va ser esgarrifós canviant de manera notable el paisatge. Un capítol apart mereix la basílica de la Seu que, tot i que va ser amenaçada pels enderrocaments, finalment va sobreviure gràcies a una campanya de salvament.

El balanç de patrimoni artístic perdut va ser esgarrifós canviant de manera notable el paisatge i skyline més genuí que la ciutat conservava desde feia segles. Una vergonyosa perdua col·lectiva en una ciutat que podia presumir de tenir uns grans temples, apart de la Seu, que més enllà de la funció eclesiàstica constituïen un tresor artístic incalculable. Recordar aquesta inmensa pèrdua hauria de servir per cuidar i conservar amb la màxima rigurositat el patrimoni que encara queda avui. Per desgràcia, encara avui, a Manresa no sempre es cuida com cal el patrimoni artístic.

CARES

En les finestres de la part més antiga de l'hospital de Sant Andreu hi podeu trobar uns curiosos capitells que passen mig desapercebuts. En cada costat de les finestres del vell edifici hi ha un capitell on hi ha esculpida una petita cara. Si us hi voleu fixar les podreu veure a la plaça de l'Hospital, al costat de l'església de Sant Andreu.

LES TRAÇES DEL CANAL DE LA SÈQUIA A LA MANRESA ACTUAL

El canal de la Sèquia fa més de 600 anys que subministra aigua a la ciutat de Manresa. Alimenta les aigüeres, les dutxes, les fonts, els camps de regadiu... Però tot i així la Sèquia passa força desapercebuda. Sens dubte contínua present fora del nucli urbà on hi modela gran part del paisatge amb les seves ramificacions i els nombrosos horts que han crescut al seu voltant.

Però dins del nucli urbà encara hi han algunes traçes que ens permeten intuïr la presencia que hi havia tingut la Séquia. De fet, gran part del nucli urbà ha guanyat terreny als ramals de la Séquia i al seu regadiu de manera que han desaparegut els horts però la gran majoria de ramals continuen corrent pel mateix lloc que fa segles però soterrats per sota l'asfalt.

Una d'aquestes traces més visibles són els Diposits Vells, a la carretera de Santpedor. Les inmenses sales de l'actual Museu de la Tècnica o mitingòdrom ( tots els partits hi fan mitings en campanya electoral) antigament eren plenes d'aigua emmagatzemada que venia desde la Masia de Can Font pel canal de la Sèquia.

Però el canal contínuava i contínua soterrat per l'actual vial oportunament anomenat carrer de la Sèquia que tot travessant el Passeig arriba fins a la carretera de Vic ( a l'alçada dels vins Roqueta ) i després pel carrer Puigterrà de Dalt. En aquest carrer, a la banda més propera a la plaça Infants, encara ara s'hi troba una placa que indica (foto de sota), en un català antic, que allà era l'indret on s'acabava la Séquia.

Però de fet la Sèquia no s'acaba aquí. La Séquia entrava a les afores de l'aleshores reduït nucli urbà de Manresa. Continuava i continua pel carrer del Carme i va fins al carrer del Cap del reg, on hi ha la centenaria barberia que fa cantonada amb la Plaça Major. El nom del carrer és prou explicatiu, "cap del reg", és a dir final del reg. I així ho indica una placa ceràmica que hi ha davant la barberia on es diu que per allà entrava l'aigua de la Sèquia a la ciutat. Al mig del carrer encara hi han unes lloses molt antigues que cobreixen el conducte del canal de la Sèquia. Després el canal entra fins la Plaça Major resseguint les cases de la banda on hi ha la farmàcia o el restaurant El Mos. De fet abans de la reforma de la plaça, l'atrotinada vorera que hi havia tenia unes escletxes que permetien sentir una mica el correr de l'aigua de la Sèquia pel centre històric de la ciutat.

A partir de la Plaça Major, antiga àgora de la ciutat, qui sap per on corria i corre la Sèquia. Deu distribuir-se en altres ramals i finalment, després de correr per tots els racons de Manresa, l'aigua sobrant deu anar al riu Cardener i després cap al lloc d'on va sortir, el Llobregat. Anteriorment en alguns indrets s'havia donat una convivència visible de la Sèquia i la ciutat però les exigencies actuals dels nuclis urbans l'han acabat fent desapareixer del nostre paisatge urbà. Però el canal de la Sèquia, que marca la història de la ciutat desde fa segles, avui encara és ben útil. I es que per sota els nostres carrers, nous i antics, hi corre encara la Sèquia amagada però viva.

CEL DE TEMPESTA

Aquest final d'agost el temps ha estat molt inestable. Xàfecs i pluges han caigut de ple sobre Manresa. Temibles cels de tempesta que han passat i s'han format sobre la ciutat deixant un senyal de vent i pluja. Com aquest tant turbulent que hi va haver la setmana passada. Al fons de tot de la imatge, Montserrat.

INSTANTÀNIES DE FESTA MAJOR

Un cop passada la Festa Major, Manresa Calidoscopi pública unes breus instantànies fotogràfiques d'alguns dels aspectes de la Festa Major de Manresa. Per començar, la cercavila de dissabte a la tarda amb tota la imatgeria manresana. La canalla té especial predilecció pels nans que, apart de tenir unes curioses cares, sempre els hi donen caramels. Doncs aquí tenim un dels centenaris nans masculíns, dels que es diu que tenen semblança a Jordi Pujol, donant un caramel a una nena.

La tronada de la Plaça Major en plena en acció, cremant la seva munició. El foc avança ràpidament pel regueró de polvora que fa petar els sorollosos petards que es troba pel davant. Una seqüència d'espetècs que com més avança més intensitat de soroll té. La tronada és un dels actes més antics i autèntics de la Festa Major.

El Correfoc i la seva mostra responsables de la creació d'imatges de misteriosa bellesa. Un espectacle amb personalitat i molta participació. Per unes hores els carrers del Barri Antic es converteixen en un infern de foc, polvora, fum i petards. Uns carrers i places que tenen un aspecte molt diferent i desconegut al que tenen durant el dia a dia. Un joc de llum, color i música que esdeve un bonic mirall de la cultura catalana i mediterrània.

El pas del Correfoc deixa un senyal intens de fum que, fins i tot, es pot veure més enllà del estrets carrers del Barri Antic. Edificis propers al Correfoc com l'Alberg i l'església del Carme queden amagats pel fum durant una bona estona.

BONA FESTA MAJOR!

Ja és aquí la Festa Major de Manresa! Per això aquest bloc pública tota una sèrie d'articles relacionats amb aquesta festa.

Manresa Calidoscopi us desitja que passeu una bona Festa Major!